En un atac d’orgull illenc, record que un dia em vaig embolicar en una discussió amb amics que defensaven la correcció d’adjectivar les nostres sopes com a mallorquines contra el meu criteri que la menció del seu origen, a més de redundant, constituïa un menyspreu al nom nu del nostre més reputat menjar. Quina fou la meva decepció quan, consultada la Bíblia de la nostra parla, el Diccionari d’Alcover i Moll, em top de morros amb l’entrada «sopa» que inclou l’apartat «sopes mallorquines», definides com aquelles que es cuinen amb pa moreno, col i altres verdures. Com si res, trescant l’entrada, vet aquí que vaig ensopegar amb aquestes antigues curiositats. Que «fer «sopes» no és només cuinar-les sinó també el defecte de pronunciar les esses amb el so de la z castellana. Que demanar «sopes» és allò que diu la persona que se sent incapaç d’esbrinar alguna cosa o de contestar una pregunta i prega que li revelin la resposta. O dir-li a algú «del teu pa faràs sopes», enlloc del més curt «tu mateix».

Molt abans que la UNESCO declaràs la dieta mediterrània Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, els mallorquins ja havíem proclamat per unanimitat les sopes com la menja més bona, més sana i més a l’abast de tothom, tant de la pagesia com de l’entorn urbà. Avui hi afegiríem des del punt de vista nutricional la qualitat d’una menja equilibrada, variada i completa. El pa proporciona l’energia pròpia dels carbohidrats, les verdures aporten la fibra, les vitamines i els minerals i, tot plegat, amb la ingesta, es produeix una harmònica regulació dels processos metabòlics. Les proteïnes arribaven en comptagotes amb la matança. I si es vol arrodonir amb exercici físic, el pla de salut queda garantit.

Les sopes són bones de fer. En greixonera, se sofregeix amb oli d’oliva la ceba, el sofrit, els alls xafats i les tomàtigues de ramellet; a continuació, les verdures: col, colflori i espinacs com a mínim, les addicionals, a voluntat i en temporada (ara mateix la de bolets). Es van fent amb ordre, de la més ferma a la més tova: colflori, carxofes, pebre verd, esclata-sangs, col borratxona, pèsols i espinacs, tot assaonat amb pebre bord mallorquí. De col que n’hi hagi, és l’ingredient que ha de comandar. Per acabar, s’hi vessa l’aigua i es deixa coure tot al dente. Finalment, jo decant el líquid de la verdura amb un colador, vaig posant les llesques de pa moreno en el fons de la greixonera, les bany amb el brou perquè s’embeguin i per damunt hi escamp les verdures. S’acompanyen amb un bon envinagrat. Bon profit.