Sovint des del Col·legi oficial d’Arquitectes de les Illes Balears hem insistit en la necessitat d’aconseguir que el concepte de patrimoni arquitectònic abasti també l’arquitectura contemporània i no es limiti només a la que podríem considerar com a històrica. Per aquest motiu, ara fa uns anys, el nostre Col·legi decidí realitzar el Projecte 100/10, una iniciativa destinada difondre l’arquitectura del segle XX a les Illes Balears, consistent en triar cada any un tema monogràfic (l’obra d’un autor, l’arquitectura d’un àmbit geogràfic o d’un període de temps) i dedicar-li exposicions, conferències i visites guiades, amb l’objectiu de què amb deu edicions s’arribàs a oferir una visió de l’arquitectura realitzada a les illes al llarg d’aquests darrers 100 anys.
L’obra de Gaspar Bennazar, la de Pere Garau i l’arquitectura de Menorca als anys 60-80 varen ser protagonistes de les edicions dels anys passats, mentre que la d’enguany està dedicada a l’Arquitectura Racionalista realitzada a Mallorca.
Fins ara, ja s’han realitzat una exposició monogràfica -que ha permès mostrar documentació original conservada a l’arxiu col·legial- i dues visites guiades per Palma que han intentat oferir una mirada més atenta a un conjunt d’edificis que, encara que ens siguin familiars, potser mai ens havíem aturat a mirar-los amb deteniment. Pendent encara de fer la taula rodona que servirà de cloenda a l’any, volem aprofitar aquesta tribuna que ens ofereix el Diario de Mallorca per recordar la importància del conjunt d’obres racionalistes realitzades a Mallorca aviat farà prop de cent anys.
Recordem primer que el que de forma genèrica s’anomena arquitectura racionalista o del Moviment Modern, va sorgir de la convergència de diferents avantguardes arquitectòniques europees de després de la 1ª Guerra Mundial: Neoplasticisme holandès, Expressionisme alemany, Constructivisme rus... I entre els seus principis fonamentals hi figuraven que l’arquitectura ha de respondre a les necessitats funcionals, el refús de l’ornamentació, el seu compromís social i higienista de millorar les condicions de vida de la societat, i la seva voluntat de ser un estil internacional, al marge de la història de cada lloc i entorn. També que, com qualsevol canvi estilístic, responia a les noves possibilitats d’un sistema constructiu, en aquest cas, l’ús de les estructures de formigó armat o metàl·liques.
Tal com es deia en el text de presentació de l’exposició, en el cas de Mallorca el primer que sorprèn és la puntualitat amb que arribaren els ecos del Moviment Modern. Circumstància que podria explicar-se pel fet que els arquitectes mallorquins formats a l’Escola de Barcelona aquells anys -Francisco Casas, Enric Juncosa, Guillem Muntaner...- pogueren conèixer de primera mà l’ambient en què es va crear el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i les seves activitats per difondre aquest moviment. Ells, juntament amb d’altres de la generació anterior -Guillem Forteza, Carles Garau- i d’alguns arquitectes catalans -Josep M. Monravà, Jaume Mestres Fossas- que també treballaren a l’illa aquests anys, construïren un conjunt d’obres sorprenentment nombrós que evidencia una certa receptivitat davant dels nous plantejaments per part de la societat.
És cert que la visió global de trajectòria d’uns i altres permet afirmar que pràcticament cap d’ells encaixa en l’ortodòxia del Moviment Modern; i que més que d’arquitectes racionalistes s’ha de parlar d’obres amb plantejaments racionalistes dins de trajectòries no gaire coherents, en les quals l’alternança de llenguatges és un fet generalitzat. Però tot i aquesta manca general de compromís, en què el racionalisme s’adoptà sovint només com un llenguatge que s’alternava amb altres de més tradicionalistes, el conjunt de les obres realitzades -d’un nivell mitjà més que apreciable- constitueix una de les aportacions més valuoses al patrimoni arquitectònic de la Mallorca del segle XX.
Per aquest motiu, vos convidam a què en les vostres passejades per Palma, vos fixeu en els edificis que exposàrem a les sales del col·legi, exemples com la casa Ques a la plaça del Mercat d’Enric Juncosa o la casa Mayol de Francisco Casas, els de la plaça del Fortí o els que hi ha repartits per les avingudes i el carrer Blanquerna, sense oblidar tampoc el Cafè Mercantil, també de Francisco Casas, a Inca o escoles com la de Montuïri, projectada per Guillem Forteza. Són exemples d’una arquitectura que, tot i que va ser proscrita després de la Guerra Civil, mostrà durant quasi deu anys la força d’unes idees noves i també l’ofici d’uns arquitectes que, tot i la seva relativa ortodòxia, aconseguiren deixar-nos un conjunt d’obres encara no valorades a bastament, tot i els anys que han passat.
