L’escriptor argentí i francès Julio Cortázar (1914–1984) escriví el 1966 un magnífic conte: La salud de los enfermos. Una família de Bons Aires amaga a la seva mare, de salut precària, «lo de Alejandro». Això és, que ha mort en accident de trànsit. Inventen una destinació com enginyer a la ciutat brasilera de Recife, amaguen els diaris i creuen correspondència entre les dues ciutats amb la complicitat d’un conegut. El difunt conta els seus progressos professionals, la lesió que s’ha produït en un peu i tots els petits entrebancs que li impedeixen agafar una setmana de vacances per anar a veure la família. «Lo único importante en el fondo era que pasara el tiempo y que mamá no se diese cuenta de nada». La matriarca mor sense arribar a conèixer la desgràcia d’Alejandro, encara que en el darrer moment pronuncia una frase enigmàtica: «Qué buenos fueron conmigo. Todo ese trabajo que se tomaron para que no sufriera».
La política espanyola s’assembla a la narració de Cortázar. Pedro Sánchez i Nadia Calviño s’esforcen cada dia per demostrar que a la nostra economia no hi ha malalts. Un mal de cap, com a molt. De difunts ni en parlem. Cada dia rebem notícies de què els fons europeus són infinitament més poderosos que el manà que Jahvè envià a Moisès i als jueus durant els quaranta anys de travessia del desert.
També presumeixen d’una inflació quasi tres punts més baixa que la d’Alemanya. I això que si algú té por de les pujades de preus descontrolades són els germànics. Encara no han oblidat que fa un segle, durant l’època del ‘papiermark’, s’arribaren a imprimir bitllets amb un valor nominal de cent bilions de marcs. Quan es canviaven a dòlars, el seu valors es quedava en escassos vint-i-quatre. El relatiu control de l’IPC espanyol es basa en ficar mà als pressupostos per finançar productes com el combustible. Veurem què passa quan els comptes públics s’hagin d’estrènyer la corretja dels calçons.
El mateix es pot dir del creixement. És baix, però es troba per damunt del que poden oferir altres països de la Unió Europea. També ens arriben notícies bones de l’atur, amb una davallada insòlita en el mes l’octubre dels inscrits a les oficines d’ocupació. Si els mateixos indicadors econòmics es llegeixen en clau de Balears, s’explica que la presidenta, Francina Armengol, i el portaveu del Govern, Iago Negueruela, vagin més inflats que un gall.
Però el malalt segueix aquí. Pateix restes del virus Covid i inflamació de guerra. Per cap de les dues malalties s’ha trobat un remei definitiu. De moment, com en el conte de Cortázar, «lo único importante en el fondo era que pasara el tiempo y que mamá no se diese cuenta de nada».
El govern és social-comunista, segons l’oposició –si continuen emprant aquesta expressió, és probable que quan s’ajunten amb Vox algú les digui que són nacional–feixistes–. Tenen clars els enganys que descriu el conte. És més, ells escriuen el seu propi relat que ben bé es podria titular ‘La malaltia dels sans’. Encara que la inflació estigués entorn del 2% que somnien els economistes de la Unió Europea. Malgrat ens trobàssim en una situació de plena ocupació. O si el comptes de l’Estat estiguessin més sanejats que els d’Amancio Ortega, Miquel Fluxà o Gabriel Escarrer. Encara que visquéssim al Paradís, ells escriurien el relat del desastre.
El món de la política és tan imaginari com el dels conta–contes. Raó de més perquè cadascú es prengui la tensió i la temperatura i avaluï la seva salut individual. Si hem de fer cas als analistes del benestar col·lectiu, acabarem tots prenguent ansiolítics prescrits pel psiquiatre. Tornam al conte. Després del funeral de la mare, arriba una nova carta tramesa pel corresponsal de Recife, el que suplantava des de feia temps a l’accidentat. Després de llegir–la, Rosa, una de les parentes dels dos finats, es planteja com hauria de comunicar a Alejandro la notícia de la mort de la mare. Pura esquizofrènia. Com la nostra.
