Record que fa alguns anys un germà meu, afectat per una malaltia greu que dissortadament no va poder superar, em demanava un favor prou especial. No era difícil d’acomplir-lo, tanmateix: es tractava que, cada vegada que anava a fer el Camí de Sant Jaume, una ruta de la qual em confés addicte, li dugués una castanya amb almenys tres fruits. M’explicaré. Les castanyes, com la majoria dels fruits secs, solen venir encapsulades dins una beina o capa vegetal protectora, normalment recoberta de punxes per tal que els aucells o altres animals no puguin fer malbé els fruits que gelosament alberguen. Això és així fins que, quan arriba la tardor, aquestes beines s’obren i deixen a la vista els lluents i apetitosos fruits que tots coneixem. Normalment no hi sol haver més de dues castanyes, dins cada un d’aquests estoigs. Excepcionalment pot arribar a haver-n’hi tres o més; això és el que em demanava el meu germà, que li portàs una o més beines amb tres fruits, ja que havia sentit a dir que portaven sort a qui les posseïa.
Val a dir que, al Camino, no és una tasca difícil, aquesta. Devers Tots Sants, amb l’arribada dels primers freds i la baixada de temperatures, les castanyes solen caure de les branques dels seus arbres, de manera que no és mal de fer trobar-les esteses en solades que formen vertaderes catifes tot al llarg dels ombrívols i màgics camins que conformen la ruta jacobea. Una altra cosa és agafar-les sense que et punxin -no debades a Galícia les coneixen popularment com a ourizos- i aconseguir que arribin senceres a bon port, i més quan dus a sobre una motxila que pel cap baix pesa entre 8 i 10 quilos i on a penes hi cap res que no sigui allò que estrictament has de menester per cobrir les etapes d’aquest popular -potser massa, darrerament- i magnífic itinerari. Evidentment no hi va haver cap any en què el desig del meu estimat germà no fos acomplit; de fet crec que m’ho hauria arranjat per dur-li un castanyer sencer, si m’ho hagués demanat.
Vull pensar que, malgrat tot, aquelles comandes tan especials varen servir per a qualque cosa. Encara ara, quan camín en direcció a Compostel·la a través d’algun dels nombrosos senders i viaranys que jalonen la ruta, no em puc estar de mirar en terra per si n’afín qualcuna, d’aquestes castanyes. Supòs que és una forma com qualsevol altra de perpetuar la memòria dels éssers que estimam i que sempre, passi el que passi, romandran amb nosaltres. És una mica el mateix que succeeix amb les visites als cementiris que han tengut lloc durant aquests dies passats; sabem que no hi són, davall les tombes o a l’interior dels nínxols que conformen aquestes ciutats dels morts, que d’altra banda tanta literatura i tant de patrimoni han propiciat amb la seva sola existència. Que el que hi ha allà són només unes despulles que un temps sostingueren una existència que ens resistim a oblidar fort i no et moguis, i que per això mateix honoram cada any amb motiu de les festes de Tots Sants o dels Fidels Difunts, tal com ens ho recorda puntualment el calendari tot just encetat el mes de novembre.
Són uns indrets realment especials, els cementiris. L’experiència de trobar-te’ls de sobte al Camí de Sant Jaume després d’un revolt, solitaris, o com a annex a alguna de les nombroses esglésies i temples repartits al llarg d’aquest insòlit itinerari, és sens dubte molt especial, hom diria que entre torbadora i reconfortant alhora. Transmeten pau i nostàlgia a l’ensems, tot embolcallat en una atmosfera de misteri inherent a la que potser és la dita per antonomàsia quan parlam d’aquests jardins de repòs: Tempus fugit. I és ben cert: els cementiris ens recorden allò que algun dia inevitablement serem, sense cap dubte, però també ens reconcilien amb allò que de més humà i compassiu conforma la nostra essència.
D’altra banda hi ha cementiris i cementiris, m’explic. Els primers pertanyen a la categoria més comuna, afortunadament. Són aquests espais creats expressament per a dipositar les restes de les nostres persones estimades i que, tal com explicava recentment Àngels Fermoselle en una magnífica col·laboració sobre aquest tema, constitueixen també indrets on la memòria i l’art es conjuguen per oferir-nos esplèndides mostres de sensibilitat i respecte cap als que ja no hi són. La sola visió dels segons, en canvi, ens produeix un calfred només d’imaginar les esgarrifoses situacions que els han propiciat. En tenim exemples ben recents arran de la guerra entre Rússia i Ucraïna on han n’han aparegut a balquena, ja sigui de manera improvisada dalt d’un turó o als voltants d’una localitat arrasada per les bombes, en un descampat qualsevol. I també a les fosses comunes, aquests manyocs de terra acaramullada que amaguen la vergonya dels assassinats en nom d’una causa i que poc a poc es van desvetllant en nom de la justícia i la reparació necessàries.
Al capdavall, si ho pensam bé, són diferents formes d’elogiar la memòria dels difunts. El ventall per fer-ho és prou ample, com he tractat d’expressar a través d’aquestes línies. Ara que torna a acostar-se el temps idoni de fer-ho (amb permís de la meteorologia, és clar, que està d’allò més desbaratada...), crec que seguiré cercant castanyes amb tres fruits en les profunditats del bosc. Serà la manera d’elogiar els meus, de reconciliar-me amb el seu passat i de caminar de bell nou al seu costat, entre la tènue brisa de les fulles a la tardor i el murmuri dels rierols que travessen els secrets inescrutables del Camino.
