Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

Els vegetals i la política mallorquina

Menysprear la premsa groga és un greu error. Els seus periodistes són brillants i s’adapten sense dificultats als diaris qualificats de seriosos. Els trànsits en sentit contrari són més complexes. S’ha de tenir molta imaginació per comparar la durada de l’ex primera ministra britànica Liz Truss amb una lletuga de seixanta cèntims. Ho feren els caps pensants del Daily Star. Si, a més, la planta encara està verda quan la política ja ha recollit les fotos familiars de Downing Street, el tabloide té més sort, o pipella, que el guanyador de la grossa de Nadal.

El diari britànic s’inspirà en una crònica publicada al molt conservador The Economist. Per tant, aquí ens sentim prou legitimats per reciclar l’experiment lletuga i traslladar-lo a la política illenca. Quins són els vegetals que s’associen als noms més rellevants de la política balear?

L’apotecari Montserrat Pons, creador del camp experimental de Son Mut Vell, avalaria l’afirmació de què les figueres són males de matar. De fet, damunt el portal major de l’església d’Alaró n’hi ha una que ha sobreviscut almanco als cinc rectors que he conegut. L’arrabassen, l’enverinen i pocs anys després torna a treure tronc i fulles. És com Francesc Antich o Rosa Estaràs. Perden unes eleccions, abandonen el poder del partit, són derrotats en unes altres votacions, sembla que es retiren de la vida pública… i reviuen un temps després. De vegades al Senat, altres al Congrés, al Parlament Europeu o a l’Autoritat Portuària. Sempre suren.

Jaume Matas seria la poma. La podrida, la que sense que te n’adonis fa perdre la majoria de les que has posat a la mateixa panera. Em venen al cap dos dels que tragueren floridura devora l’exministre i president del Govern: José María Rodríguez i Josep Juan Cardona. Però aquí s’acaben les semblances. Els dos han passat per la presó. El primer, el temps que duren les maduixes, que quan fa pocs dies de la compra ja s’han de treure de la gelera perquè es perden. L’eivissenc, en canvi, ha estat com els sacs de patates que es compraven, es guardaven a un lloc fosc, les tiraven un pols per damunt –crec que àcid cítric– i aguantaven molts de mesos. Uns pocs dies entre retxes el primer i anys el segon.

La taronja és comparable a José Ramón Bauzá. I no és pel color que identifica Ciudadanos. Aquest cítric comença la seva temporada devers el mes d’octubre o novembre i arriba fins a final de juny. Al mercat un dia es troba la nàvel, una altra la sanguina i mesos després la canoneta. És com aquests polítics que avui són del PP, demà de Ciutadans i passat, en desaparèixer el partit d’Inès Arrimadas, ves a saber a on cauran, però mai serà a l’apotecaria. I no parlarem de Toni Cantó perquè s’esgotarien les varietats tarongils.

Francina Armengol i Gabriel Cañellas són els melons de pell verda i gruixuda que es guardaven a les golfes de la casa i aguantaven mesos i mesos. Així i tot, s’ha d’anar alerta. Si algú es confia més del compte i pensa que encara segueixen sans i sucosos, es poden perdre sense remei. Li succeí a Cañellas, que el 2005 creia que duraria quatre anys més i José María Aznar decretà que s’havia perdut. Li passarà a Armengol d’aquí a set mesos? Diran els votants que la inquera ja no té bon gust?

Les figueres de moro tenen un problema. Creixen sense aturall, penses que les has arrabassades del tot, però resulta que en deixes un petit tros i tornen a sortir. Són com aquests polítics dels quals trobes el seu llinatge per tots els departaments de l’Administració. Això ha passat amb Vicenç Thomàs o Manuel Palomino. Són dos exemples, la llista completa seria massa llarga.

En el PSM, Bloc, Més, cultiven líders com tomàtigues, que ara són verdes, ara són roges. Pere Sampol, Mateu Morro, Biel Barceló, Miquel Ensenyat, Antoni Noguera, Lluís Apesteguia… D’entrada són esplèndids i formosos, però les succeeix el mateix que a les flors dels cactus: se solen mustiar d’un dia per l’altra.

Els britànics tendran la seva lletuga política, però per aquí tenim un hort esplèndid.

Compartir el artículo

stats