La guerra d’Ucraïna i Rússia, les operacions militars de Corea del Nord amb míssils balístics que passen provocativament pel cel japonès i que també són una amenaça per a Corea del Sud, la creixent tensió que va haver-hi entre la Xina i els Estats Units per la visita de la presidenta de la Cambra de Representats nord-americana, Nanci Pelosi, a Taiwan, i ara el sabotatge al pont de l’estret de Kerch, en el mar Negre, cordó umbilical que uneix Crimea amb Rússia, un dels ponts més llargs d’Europa —uns divuit quilòmetres— per evitar el pas per l’istme de Perekop que uneix la península amb el continent europeu. Vint-i-quatre hores després de l’atemptat, la resposta russa fou la de bombardejar la ciutat de Zaporíjia, per tercera vegada en deu dies, que s’ha saldat en desenes de morts civils; a hores d’ara, quan estic escrivint aquestes línies, les forces russes fa dies que porten llançant míssils i drons kamikazes sobre Kíev i altres ciutats ucraïneses.
Mentrestant, el president Biden, que comença a tenir-nos acostumats als seus lapsus lingüístics i que rient rient són preocupants, principalment quan ens recorda que estem a les portes de l’Harmagedon i que ens té a tots acoquinats. Amb tot, Europa considera que l’amenaça d’armes nuclears és una possibilitat cada vegada més factible. Segurament que molta gent no ha sentit parlar mai del terme emprat per Biden, sobretot si hom no està avesat al llenguatge bíblic, en concret, amb l’últim llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi, curull d’imatges simbòliques i mitològiques, utilitzat per grups cristians com els Adventistes del Setè Dia o els Testimonis de Jehovà, i que generalment al·ludeix a un eventual escenari relacionat amb la fi del món. Harmagedon prové probablement de l’hebreu «har Meguidó» que significa la «muntanya de Meguidó», ciutat que es troba a la vall de Jizreel, lloc on va haver-hi les batalles més sagnants de la història del poble hebreu; per tant, en sentit general, simbolitza una muntanya on s’aplegaran totes les potències de la terra per a la batalla final. El president Biden s’ha convertit en el sisè àngel de l’Apocalipsi que vessa la seva copa arreu del món anunciant desgràcies imminents.
No és la primera vegada ni serà l’última que es recorrerà a noms bíblics per a descriure una situació concreta actual. Ja el polític anglès Thomas Hobbes va usar terminologia bíblica, concretament en la seva obra intitulada Leviatan, que tenia a veure amb un monstre marí citat en alguns fragments de l’Antic Testament, com el profeta Isaïes, en alguns salms i especialment en el llibre de Job, i que per a ell representava l’Estat que garantia la seguretat de la ciutadania i de les institucions, però que fàcilment pot decaure en governs absolutistes. Tant Leviatan com Behemot —un altre dels monstres que apareix en el llibre de Job— fan referència al caos, a la destrucció i a la fi dels temps.
Així doncs, figures terrorífiques, que Hobbes veu com a necessàries per a justificar el poder, el control i l’autoritat i així evitar qualsevol barbàrie. Només cal que donem un cop d’ull al nostre voltant per a veure que això no ha passat de moda.
Pel que fa als àngels (paraula que ve del grec i que vol dir ‘missatger’), hi ha un quadre del pintor suís Paul Klee anomenat Angelus Novus (petites dimensions: 32x24 cms) pintat en el 1920, i que Walter Benjamin en veure-ho en una exposició a Berlín va quedar enormement impressionat. Un any després, en el 1921, es va assabentar que estava a la venda i el va adquirir i sempre ocuparà un lloc rellevant en el seu estudi com també en la seva vida. Actualment, el llenç es troba en el Museu de Jerusalem. Ell el lliga amb l’àngel de la història. Potser la làmina té a veure amb els horrors de la Primera Guerra Mundial on alguns dels millors amics de Klee varen morir. No és de cap manera un àngel que crida a la devoció o a la pietat, no respon als àngels del renaixement, grassonets i amb rínxols, de rostre serè i somriure ample, no ens convida a discutir sobre el sexe dels àngels —discussió bizantina, per cert—, ans tot al contrari, el seu aspecte és desagradable, desfigurat i aterrit pel que ha vist. El que fa Klee és construir un recurs simbòlic en el qual modela la indignació que sentia per tot allò que estava passant en uns anys carregats d’incertesa i on les certeses havien perdut la seva vàlua. Necessitava fantasiejar i els àngels esdevingueren un vehicle per a anar més enllà d’una realitat massa prosaica. Un déjà-vu que es repeteix sovint. L’àngel sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que mira amb terror. El que veu el paralitza. Els seus ulls estan desencaixats, la boca entreoberta, les ales desplegades. És l’àngel de la història. Té el rostre girat cap al passat. El que a nosaltres se’ns presenta com a una cadena d’esdeveniments, ell ho veu com una catàstrofe única que acumula sense cessar ruïnes sobre ruïnes, llençades als seus peus. Ben bé voldria detenir-se, desvetllar els morts i recompondre els fragments. Però des del paradís bufa una borrascada que fa recaragolar les seves ales, i és tan forta que l’àngel no pot desplegar-les. L’huracà l’empeny irresistiblement cap al futur, al que dona l’esquena, mentre el cúmul d’enderrocs creix envers el cel. Això que nosaltres anomenem progrés és un remolí que no atura.
Per a Benjamin, segons Reyes Mate, el progrés acaba de ser presentat com a substància indispensable del feixisme. L’àngel mira cap enrere, malgrat que voli cap endavant. Alguna vegada Klee va manifestar que el pintor no ha de pintar el que veu, sinó el que veurà. Un àngel espantat, atemorit, que constata el desastre que han vist els seus ulls. Camina damunt cadàvers i runes. Vol donar marxa enrere i arreglar tot el mal fet. Però és impossible. La impetuositat del vent l’empeny a anar cap endavant, sense poder fer res per les víctimes que deixa enrere. La paradoxa de l’àngel és que els seus bons sentiments el porten a incrementar el seu clam, tanmateix, seguirà donant l’esquena al sofriment que deixa endarrere. Si la història tingués un àngel hauria de ser com aquest, lúcid i impotent. És testimoni de l’avanç de la humanitat —ens hem de situar en els anys trenta del segle passat— cap a la catàstrofe que representa el feixisme.
En el context de la guerra i la bogeria nacionalsocialista l’àngel fidel al seu significat —diu Reyes Mate—, es converteix en missatger autoritzat del testament benjaminià. Si ens fixem en la intensitat de la mirada de l’àngel, podrem percebre que si nosaltres no veiem més és perquè no podem desxifrar el que veuen els seus ulls. És una mirada al·legòrica. Per un costat, detecta el final de la història a través de la decadència i la caducitat, veu rere les runes i les calaveres el final d’un projecte de vida que ha fet fallida.
De l’altre, hi ha una mirada cabalística, el desig de redempció. Per tant, una crida a la reparació del mal fet i a la restauració dels desigs insatisfets. La història comença en el vuitè dia de la creació, és a dir, quan l’ésser humà comença a exercir la seva llibertat.
