El bienni 1945-46 fou un període d’estupor per a les tropes aliades que ocupaven la recentment derrotada Alemanya nazi. En efecte, molts de soldats i oficials no podien creure allò que escoltaven de la boca de la majoria d’alemanys amb qui parlaven: ells no en sabien res, de les atrocitats de tota casta del nazisme, i si en sabien res no n’havien participat, i si n’havien arribat a participar d’una o altra forma, era perquè els havien obligat. Només hi havia un culpable: Adolf Hitler. Un gran avantatge, sobretot perquè era mort. I la resta, uns innocents xotets de corda. A la pàtria del nazisme gairebé no hi havia hagut nazis! Només un país superava Alemanya en cinisme: Àustria, que es declarà víctima envaïda, i no coautora dels crims. Per això es va popularitzar, al seu moment, l’acudit que resa que Àustria és un país disposat a convèncer la resta del món que Beethoven era austríac i que Hitler era alemany…
Però potser el millor acudit el va pair el sempre genial Billy Wilder a la no manco genial pel·lícula One, Two, Three quan un exoficial de les SS, interrogat pel seu cap nord-americà sobre les seves activitats durant la guerra, respon que ell no es va assebentar de res perquè entre 1939 i 1945 havia treballat al metro, i mai sortia a la superfície. Aquesta sí que és bona!
Som professor d’institut, i puc afirmar sense por d’equivocar-me que l’educació avui en dia, a Balears, i en general a Occident, és una pel·lícula de terror on es comet un dels pitjors crims imaginables: no ensenyar res de bo al jovent. La classe ha esdevingut una prolongació del pati de jocs; els docents no posam límits, ensenyam molt poc, repetim massa consignes romàntiques, i aprovam massa alumnes que no ho mereixen, perquè no avaluam per reflectir la realitat, sinó per dissimular-la. Tot plegat, desincentivam la cultura de l’esforç, a més de la discussió racional que parteix de qüestions incòmodes i, per tant, estimulants. I, tal i com expliquen perfectament els acadèmics nord-americans Haidt i Lukianoff al seu magnífic llibre The Coddling of the American Mind (hi ha traducció al castellà amb el títol La transformación de la mente moderna) estam convertint tota una generació d’infants, que són per natura antifràgils, en éssers hiperprotegits, porucs i poc adaptatius, incapaços de responsabilitzar-se de les seves pròpies vides i, per tant, fràgils. Ja he hagut d’advertir alguns bons amics que tenen descendència: «Ensenyau bé als vostres fills, perquè allò que no aprenguin a casa, no ho aprendran a l’escola». Sé que és una afirmació i un consell molt dur, i no el donaria sense estar convençut de la seva certesa.
És que els mestres i professors som éssers perversos que volem fer mal als nins? No, en termes generals és obvi que no, ans al contrari. Però per inconsciència, inèrcia, comoditat, o simple por, la majoria de nosaltres hem acceptat o com a mínim hem obeït les receptes d’uns pedagogs que practiquen una pseudociència tan grollera com l’astrologia, l’alquímia, l’homeopatia o la teologia, i que, o bé han ocupat el poder polític (a Balears en som víctimes directes), o bé són capaços d’influir sobre els polítics responsables de qüestions relacionades amb l’educació. Les facultats de pedagogia postmoderna i new age són a l’educació allò que la crema pública de llibres a les universitats alemanyes dels anys 30 fou a la cultura i al pensament crític.
He escrit tot aquest article en primera persona, i ho he fet ben conscient de la implicació de fer-ho. Sovint m’imagin un futur fantàstic on la racionalitat il·lustrada i democràtica ha reprès el lloc que li correspon i on es jutja, com es féu al seu moment a Nuremberg amb els líders nacionalsocialistes, els responsables d’haver privat durant anys d’eines de coneixement i de saviesa de viure molts de joves que les necessitaven. A la meva fantasia, jo estic assegut al banc dels acusats de crims menors, amb un policia militar dret darrera de mi, uniformat de manera impecable amb casc, corretja i porra immaculadament blancs. Quan el fiscal em demana si vaig participar per acció o omissió de la infàmia educativa de les darreres dècades a canvi d’un souet que em permetés dur un plat de llenties a taula, responc: «Jo només complia ordres».
