Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

La massificació ens passa factura

Són molts els sectors que estan alertant del perill que la massificació turística comporta per al nostre estil de vida i la nostra convivència. Semblava que el parèntesi imposat per la pandèmia podria fer-nos reflexionar sobre la necessitat de racionalitzar la nostra economia i d’avançar cap a un model més sostenible, però la dura realitat s’ha imposat i com més va són més les veus que adverteixen sobre la possibilitat d’un col·lapse sense precedents a la nostra illa: carreteres plenes a vessar, espais naturals cada vegada més inaccessibles, platges saturades, degradació progressiva del nostre patrimoni... Un tracta de no ser catastrofista, però la realitat és que si no actuam ja, sense més dilacions, a les generacions futures els espera un panorama més aviat ombrívol.

Els símptomes són molts i diversos; els podem apreciar en el dia a dia i en les coses més quotidianes. A la desaparició del teixit que fins no fa gaire conformava la vida dels nostres pobles i barriades (tancament del petit comerç, incivisme galopant, manca d’autoritat i vigilància...) hi hem d’afegir el deteriorament de la qualitat dels serveis en pràcticament tots els àmbits. Tractaré de posar un parell d’exemples.

El primer va tenir lloc al meu poble, es Pont d’Inca, fa ja un parell de mesos. L’ajuntament de Marratxí va decidir, amb bon criteri, asfaltar alguns dels carrers d’aquest nucli urbà, concretament un tram del carrer Ramon Llull i bona part del carrer Bisbe Campins, atès el mal estat del paviment. Res a dir, doncs, si no fos perquè les màquines que duien a terme l’asfaltatge empraren el tram contigu del primer dels carrers per maniobrar sense massa miraments (un balcó resultà lleugerament afectat en la seva estructura), deixant com a resultat un regueró de morques que deixaren considerablement empastifades tant la calçada com algunes de les vorades d’aquest tram. Davant aquest despropòsit decidírem telefonar a la Regidoria de Vies i Obres del Consistori, que ens tranquil·litzà dient-nos que ho farien net i que el tram afectat (que no es va asfaltar, tot sigui dit) recuperaria l’aspecte que tenia abans de les obres. Que no ens preocupàssim, vaja. De moment tot ha quedat en bones paraules i seguim amb les morques, que ja han passat a formar part del paisatge quotidià d’aquest bocí del carrer Ramon Llull.

Anem amb el segon exemple. Succeí fa un parell de setmanes, després que la meva parella i jo anàssim amb uns amics a un concert de Misia, una original i divertida cantant de fados, al Teatre Principal de Palma. A la sortida decidírem anar a menjar alguna cosa en un conegut establiment de la plaça de les Tortugues, altre temps famós pels seus llonguets marca de la casa. Comprovàrem que aquells entrepans ja no eren ben bé el mateix, o almenys els recordàvem d’una altra manera, més cruixents i saborosos, entre altres virtuts. La meva parella demanà un variat impropi de la categoria (i el preu) de l’establiment: els ingredients estaven reescalfats i conformaven una massa que delatava que havien estat cuinats feia massa temps, sense cap dubte. Però era tard i no en volguérem fer un gra massa, tret d’un detall que ens va semblar imperdonable. Feia encara molta calor i demanàrem unes canyes per calmar la set i acompanyar les menges que havíem sol·licitat. Un servidor va trobar que les canyes no eren prou fredes; així ho vaig comentar als meus acompanyants, que coincidiren també en aquesta apreciació. Demanàrem una segona canya, pensant que tal vegada no havíem duit sort amb la primera, però passà exactament el mateix. Quan ho vàrem comentar a la cambrera que havia servit la nostra taula, ens contestà amb un desagradablement sorprenent: «ho trob estrany, ningú s’ha queixat més que vostès», com si nosaltres no fóssim ningú, entre aquella mar de taules.

Estam perdent qualitat a marxes forçades. La falta d’eficiència en la gestió pública està assolint nivells francament preocupants, mentre que com més va més -l’exemple de les cerveses és qualque cosa més que una mera anècdota- ens sentim -o ens fan sentir- estranys a les nostres ciutats, a les nostres barriades, als nostres pobles. No es tracta de turismofòbia; es tracta més aviat d’una sensació d’aclaparament, d’habitar en un lloc cada vegada més inhòspit i on els residents -la ciutadania que paga els seus imposts, no ho oblidem- són engegats literalment dels espais que fins fa poc conformaven el seu mode de vida. És ben necessari que algú posi fre a aquesta situació, i les institucions hi juguen un paper important, sense cap dubte: són elles les que han de vetllar per la defensa dels drets dels ciutadans, per mantenir una identitat que no sucumbeixi davant la pressió dels doblers fàcils i la despersonalització galopant a què es veu sotmès el nostre patrimoni col·lectiu.

Cal que facem un pensament, si no volem convertir-nos en una mera franquícia de la cobdícia i l’ambició desmesurades. Encara hi som a temps: tot és qüestió de voluntat política, d’enfortir el teixit que garanteixi el protagonisme de la ciutadania, única garantia de futur en una societat lliure i democràtica de bon de veres.

Compartir el artículo

stats