El noranta per cent dels partits de bàsquet són insuportables i sovint interminables. Bé, ho dic d’oïdes perquè no n’he vist mai cap de sencer. D’entrada, és l’únic esport on una simple condició genètica, l’estatura, és la més valorada per tenir un lloc pràcticament garantit a les alineacions dels equips. Si els grans no són molt hàbils i no endevinen gaire la cistella, sempre poden utilitzar la còrpora per enviar el contrari fora de la pista d’una bona colzada. Als alers, d’estatura mitjana tirant a alta, se’ls requereix una elegant desimboltura i una bona punteria perquè són l’artilleria de l’equip, responsable d’omplir la cistella de punts, especialment de triples, una arma tan manyuclada i tant circense que acabarà amb el joc tal com el coneixem. En el centre de gravetat permanent del grup figuren els bases, un temps jugadors petitons, ara ja freguen els dos metres. Han de ser hàbils repartint joc i s’han de moure com si no hagués un demà. Són els directors d’orquestra del quintet i els que reben més etzibades dels contraris, faltes dites personals, com si entre ells hagués succeït abans alguna disputa aliena al pur joc de la banasta.
Diumenge passat em vaig empassar els darrers cinc minuts del partit de copa d’Europa entre Espanya i Alemanya. Vaig aguantar per dues raons, la primera perquè estava tediós, la segona perquè només faltaven cinc minuts malgrat saber que cinc minuts mai no són cinc minuts. Em va estranyar que el base l’ocupàs un jugador negre, de nom Lorenzo Brown, el qual, amo d’una habilitat portentosa, realitzà un munt de jugades increïbles i de cistelles prodigioses, total 29 punts, peça clau en la victòria dels hispans. L’endemà em vaig informar de qui era aquella figura de la selecció i resultà ser un jugador estatunidenc que havia estat just nacionalitzat espanyol pel Govern per l’expeditiu mitjà de la carta de naturalesa de l’article 21 del Codi Civil que preveu l’atorgament discrecional de la nacionalitat espanyola, mitjançant Reial Decret, per «circumstàncies excepcionals» que facin l’agraciat mereixedor d’obtenir-la. L’associació de jugadors, inclòs algun de famós, clamaren contra una decisió molt perjudicial pels professionals locals. Com era d’esperar, s’imposà el ranci nacionalisme esportiu.
