Aquesta setmana hem conegut la cotització de dos productes cent per cent mallorquins: les garroves i el ciment. El llegum cotitza a un preu altíssim, devers dos euros el quilo. El mineral transformat, a 3.086 euros el metre quadrat, segons els notaris espanyols. Quin és més rendible?

(Advertència: en aquest article no hi haurà espai suficient per parlar de la fi del món. Però sense aquesta paraula, el titular no quedava gaire interessant. Esper que, si sols llegeixen fins aquí, no se sentin massa estafats)

La garrova ha estat menyspreada durant dècades. Els infants dels anys seixanta la llepàvem per la seva dolçor, tal com ho havien fet des de l’antiguitat els egipcis i altres civilitzacions mil·lenàries. Una alternativa era emprar-la per alimentar el ramat. A la postguerra, quan mancava quasi tot, es feia cafè. De fet, el que més es lloava del garrover era l’ombra, mai el seu producte.

Ara les coses han canviat, el menyspreat fruit s’utilitza en la gastronomia com a espessidor i estabilitzant. Es troba a productes com els gelats o la xocolata. També es fa farina, molt estimada pels afeccionats als productes dietètics. Les empreses de cosmètica són grans consumidores de garrova. O hauríem d’especificar que del garroví, la seva llavor, que és el que realment cotitza a l’alça.

Fa una dècada es venia a uns vint cèntims. Els anys que arribava a trenta, els pagesos estaven més que contents, segons explica el gerent d’Asaja, Joan Simonet. Ara ha multiplicat per més de deu el seu preu. Per comparar, l’ametlla amb la closca varia dels 60 als 90 cèntims. La garrova és, amb el vi i l’oli, el producte l’estrella del camp mallorquí.

Amb la rendibilitat, dos euros o més el quilo, ha arribat una conseqüència no desitjada: els robatoris. Ho escrivia aquesta setmana Joan Frau. El sector agrari diu que està desesperat, que s’han creat circuits de comercialització il·legals de la garrova robada i que les autoritats policials i administratives no fan prou per perseguir aquests delictes. El president de l’Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca (Apaema), Miquel Coll, conta que els robatoris es denuncien, però la Guàrdia Civil «de vegades ve i altres diu que no té agents disponibles».

I del ciment, què en sabem? El preu mitjà en les compravendes tancades el passat mes de juliol a Balears se situà en 3.086 euros el metre quadrat. El doble que la mitjana nacional, 1.583 euros. Per damunt de Madrid –2.906 euros–, País Basc –2.484 euros– i Catalunya –2.219 euros–. Tot són dades del Consell General del Notariat.

Segons el portal immobiliari Fotocasa, les illes són l’única comunitat autònoma que ja té els preus per damunt dels que hi havia abans que esclatàs la bombolla immobiliària del 2008. En el conjunt de l’Estat encara està un 34% per sota.

Tornà a plantejar la pregunta del principi de l’article –què és més rendible, el ciment o la garrova?– sembla una estupidesa. Si posàssim vint quilos de garroves a un metre quadrat recaptaríem quaranta euros enfront dels més de tres mil del metre quadrat de ciment. Malgrat el desequilibri, cal fer algunes reflexions. El propietari del ciment el ven un cop a la vida. Enguany agafarà els doblers, dels quals Hisenda s’endurà una bona tallada, però els propers cinc-cents l’ingrés serà zero. Tots els pronòstics ens diuen que en el futur es poden donar tres greus crisis: la climàtica, la d’aigua i l’alimentària. No resulta raonable pensar que el sòl cultivable –i ara ja no pensam només en garrovers– pot ser una gran aposta de futur?

I, per cert, ara he filat com incloure la fi del món o alguna cosa semblant a l’article. Si hi ha una gran catàstrofe o un crash econòmic de dimensions semblants a la de 1929, en què somniarem? Amb un quilo de patates o amb un totxo?