Com més bé estic més convençut que el millor de la vida ho constitueix els petits moments en què experimentam alguna cosa semblant a la felicitat, oasis de quotidianitat enmig de l’estrès i el caos amb què sovint gestionam la nostra existència. Succeí fa més o menys una setmana, amb motiu d’una visita que la meva parella i jo férem a don Guillem Parera a Manacor, ciutat on va néixer i on encara exerceix com a capellà tot i haver complit 97 anys, poca broma. Malgrat la seva avançada edat, don Guillem -el tio Guillem, per a nosaltres- conserva una memòria prodigiosa i narra amb tota casta de detalls fets, vivències i anècdotes que a hores d’ara constitueixen el seu bagatge vital, conscient de la importància d’allò viscut per entendre tant el present com allò que encara està per venir. Tan bon punt entram a la sala d’estar del pis ubicat al carrer del Bonjesús -no podia escollir un millor domicili per a la seva condició, tot sigui dit- don Guillem ens espera amb una bona safata d’ensaïmades i croissants acabats de comprar, que assaborim amb ell asseguts a la camilla amb un cafè amb llet que ens prepara diligentment na Luz, la dona que l’acompanya i l’ajuda en les tasques pròpies de la casa i la seva cura personal.
Conserva un notable sentit de l’humor, don Guillem. Quan li demanam si vol que li acostem els audiòfons per poder seguir millor la conversa ens contesta que no, que l’únic que fan aquests aparells és augmentar el volum però no la qualitat del so, i que a ell li interessa més la qualitat que la quantitat de les coses, raó per la qual ha decidit prescindir-ne. La conversa transcorr de manera prou amena i fluida; un darrere l’altre, sense cap ordre ni guió preestablert, surten a rotlo tota mena de temàtiques sobre les quals el tio demostra una capacitat de retentiva vertaderament prodigiosa. Quan un el veu sembla com si la possibilitat de la mort no anàs amb ell; viu tots i cadascun dels moments de la seva existència amb una energia i una plenitud només comparables al seu entossudiment per fer del dia a dia un nou pretext per gaudir dels petits detalls que sap administrar sàviament, amb la intel·ligència i el seny propis de qui ha fet de la vida un transitar a través dels camins de la fe i el servei cap els altres.
De sobte sona el timbre, un renou sec i un tant estrident, com de pis antic i venerable alhora. Tot seguit, com sorgit gairebé d’una rondalla, compareix un home senzill de trossada i estatura. Du un senalló a la mà que diposita damunt la camilla, com si desitjàs que en descobríssim el contingut. «Són figues acabades de collir», ens aclareix. «Coll de dama, les més gustoses i fines de totes». Ens envaeix una flaire de garriga, de fruit assolellat i madur. La meva parella arriba fins a la cuina i en torna amb un plat on col·loca curosament les figues per tal que no estiguin acaramullades. L’home en qüestió es diu Tomàs Nicolau; aviat ens explica que va ser un dels membres fundadors de S’Estol des Picot, una agrupació folklòrica amb la qual recorregué gran part dels pobles de Mallorca, a més d’actuacions a Menorca i les Pitiüses i diversos indrets de Catalunya. «Jo tocava el violí d’oïda, no havia de menester cap paper», ens diu, tot orgullós. «Una vegada vàrem actuar al Conservatori de Palma i se’n feien creus, que no haguéssim de mester cap partitura». També li agrada conversar, a n’en Tomàs: fil per randa, amb una naturalitat encisadora, ens descriu tot el procés d’elaboració del vi d’anous, que fabrica des de fa molts d’anys i que recorda una mica la destil·lació de la ratafia, amb lleugeres i pròpies variacions. «Si m’esperau un moment vaig a cercar-ne una botella, visc just suquí devora».
Li deim educadament que no fa falta, que ja tendrem ocasió de tastar-lo, mentre endevinam una generositat i una bonhomia que no pot dissimular ni poc ni gens, que li vessa pels ulls i per tots i cadascun dels porus de la seva pell. «No les voleu tastar? Són bones de veres, no vos en penedireu!». Jo ja fa estona que me les mir, les figues; xerrant xerrant s’ha fet prop de mig dia i no em puc estar d’agafar-ne un parell i de comprovar que efectivament freguen la perfecció: no són ni massa verdes ni massa madures, mentre que la textura i el tast, deliciós, són parells a la seva senzilla elegància. «Teniu raó», li dic, «són vertaderament exquisites». Tot plegat transcor en una atmósfera que té alguna cosa de màgic, gairebé d’irreal, com si una màquina del temps ens hagués fet retrocedir unes dècades i ens hagués possibilitat assaborir el valor d’una conversa amanida de tot allò que crèiem irremissiblement perdut. Medit un moment sobre la bellesa inherent al nom d’aquesta varietat, Coll de dama, i m’adon que podria ser perfectament el títol d’una novel·la o d’un bon llibre de poemes, tot i que preferesc quedar-me amb les sensacions d’una vivència qui sap si irrepetible.
Coll de dama remet, efectivament, a allò delicat i femení, a aquella sòbria elegància dels quadres renaixentistes però també a un univers en perill d’extinció, aquest univers al qual don Guillem i en Tomàs Nicolau s’aferren no només per sobreviure, sinó per llegar-nos-en la bellesa i la memòria inherents a la seva fràgil però avui més que mai necessària condició.
