Una altra economia és possible

Però treure-us la mosca de darrera la orella no ha estat mai la nostra tasca, ens sap ben greu. Pot ser que no vulgueu mirar a dalt perquè fa massa por veure com ens cau a sobre calamarsa de 10 cm o rebentades tèrmiques que deixen víctimes mortals. Potser tampoc voleu mirar a baix perquè, tanmateix, els incontables fondejos d’embarcacions sobre la posidònia, un estiu més, només els veuen uns quants, malgrat patir-ho tots. Però potser sí que voleu prendre part d’aquest gran compromís col·lectiu que (ara sí, ja no hi ha treva) urgeix prendre com a col·lectiu.

A Save the Med solem dir que, si el saps escoltar, l’oceà et parla. Ara fa anys que el plany de la Mediterrània comença a escarrufar i més que xerrar, ens està cridant. Deixant de banda les tones de plàstic que, tot i que ignoram, ens retornen cada dia dins la dieta, i la gran davallada de biodiversitat que causa la sobrepesca i la contaminació, enguany la mar ens ha rebut a més de 30º en la superfície i 19º a 39 metres de profunditat. Un rècord que no calia assolir. A aquesta temperatura, fins a sis graus més alta que la que els experts consideren normal, moltes espècies pateixen: els boscos de gorgònia emblanqueixen, les algues, molts d’elles tòxiques, floreixen, i posen en perill l’aliment de molts de peixos. Endevinau a qui acaba afectant aquesta cadena de successos desafortunats?

Ja fa estona que el World Wide Fund for Nature (WWF) avisà que la Mediterrània és una de les zones zero de l’emergència climàtica perquè s’escalfa un 20% més ràpid que la mitjana mundial. Aquest desequilibri ha causat que, pel cap baix, hi hagin proliferat vora mil espècies invasores que desplacen les autòctones i en destrueixen els hàbitats.

Dir que aquests hàbitats i espècies formen part de la més impreuable riquesa i que la pèrdua o modificació dels graons de la cadena tròfica fa del nostre un entorn més feble, més pobre, no és novetat si ve d’una organització ecologista. Ara bé, cada cop són més els experts que, des de l’Economia, trenquen amb la lògica del mercat tal com la coneixem ara. És el cas de la Kate Raworth (Londres, 1970), autora d’una teoria que deixa poc per lligar: la Teoria del Dònut. Per a ella, l’economia hauria de tenir la forma d’un dònut, d’una rosquilla. Raworth perfila una transició des de la que anomena l’economia del segle XX a la del XXI, en la qual el PIB, un índex finit, seria substituït per una rosquilla que posa en relació les necessitats humanes amb l’impacte ambiental de l’economia en la societat i la Terra com a ens viu*.

Com a societat, no hem assumit que inflar el producte interior brut basant-nos en una única unitat de mesura (els doblers) i en un únic objectiu (la capacitat adquisitiva, ergo el consum), té contrapartides que ens surten molt cares. Té conseqüències climàtiques, socials, polítiques i, és clar (som un tot), econòmiques, que ja estam patint. Des d’una perspectiva més macro, l’autora porta a col·lació la investigació liderada per Johan Rockstrom sobre els límits planetaris per constatar com l’ésser humà ha començat a esgotar els recursos de la Terra. El treball publicat a revistes com Science i Nature se centra en nou aspectes ambientals globals com el canvi climàtic, la biodiversitat, l’acidificació dels oceans, els canvis en els usos del sòl i els fluxos biogeoquímics, entre d’altres. Superar llindars en qualsevol d’aquests temes, com de fet ja passa amb almenys quatre, genera un risc ineludible per a la vida humana al planeta. L’economia del Dònut estableix, per tant, uns principis generals per orientar els ciutadans del s. XXI cap a l’espai just i segur que es troba entre el sòl social i el sostre ambiental del planeta.

Raworth ens du una teoria refrescant a final d’un dels estius més càlids que mai hem patit devora la Mediterrània. Una teoria necessària, un pensament l’abast del qual és similar al de la Teoria General de J. M. Keynes a principis del segle XX. Una prova que, sota una mirada holística que intenta eixamplar l’horitzó des del qual avui pensa la lògica capitalista, una altra economia és possible.

*Frases extretes d’una entrevista publicada a la revista Ballena Blanca 15.