Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Som massa gent(Síntesi)

Els polítics han de promoure la consecució de les millors condicions de vida per als ciutadans (semblaria un axioma mal de rebatre). Aquesta és la finalitat de la política i no cap altra. De manera que poden, els polítics, articular discursos amb tota mena de jocs dialèctics que acaben per no dir res. Poden ometre indefinidament les respostes als grans interrogants plantejats sobre el futur d’una determinada col·lectivitat. Poden incórrer, cada dia unes quantes vegades, en les ambigüitats i les indefinicions més enervants i així sempre tindran a mà argüir que una formulació qualsevol no tenia ni el significat ni la intenció que tothom li havia atribuït. En contrast amb tota aquesta faramalla, emperò, ha de ser possible, els ciutadans ho hem d’exigir, una pràctica política diferent. Val a dir-ho: la pràctica política que identifiqui els problemes i proposi i apliqui solucions.

A l’hora d’analitzar la realitat i les conseqüències del fenomen turístic a casa nostra, no costaria gaire confluir en una asserció: el turisme ens ha desbordat i ens crea, com a col·lectivitat, bastant més neguit que no satisfacció. Bastant més perjudici que no benefici. No controlem el fet turístic, sinó que el fet turístic ens subjuga a la majoria perquè és el que pren les decisions i, com és obvi, aquestes decisions s’adopten sota l’única perspectiva de la maximització del benefici econòmic. El preu que hem pagat i paguem d’ençà de sis dècades és un augment sense aturador del nombre de turistes i de la població resident, un consum irracional dels recursos, una ocupació forassenyada del territori, la minva consegüent de la nostra qualitat de vida i la pèrdua dels referents culturals. Qualitat de vida i referents culturals que haurien de ser mesurats en termes d’equilibri amb l’entorn, de tranquil·litat, de capacitat de gaudir dels espais naturals, d’identitat lingüística, d’usos socials, de vinculació amb el nostre passat col·lectiu...

En efecte, les xifres que reiteradament s’han posat a disposició de l’opinió pública, relatives a l’increment exponencial del nombre de turistes i de residents —el segon esdeveniment és conseqüència directa i necessària del primer—, palesen una situació d’alt risc, clarament insostenible (Pere Salvà, catedràtic de Geografia Humana). Insostenible, afegiríem, des del doble vessant del consum dels recursos naturals i de perdurabilitat humana i cultural, de perdurabilitat d’un determinat sistema de vida. Per això, no fer res, continuar amb la mateixa dinàmica de permetre que sigui el mercat que dicti, sense interferències, l’estratègia i esperar que arribi la propera temporada turística per tornar a cantar les excel·lències dels augments forassenyats de tot allò que es pot comptar, és una demostració preclara d’irresponsabilitat. Constitueix, de part dels governants, una elusió de la seva obligació d’actuar quan les circumstàncies ho reclamen. Ara i aquí, convé insistir-hi, les circumstàncies ho reclamen a crits.

Posem per cas Iago Negueruela, totpoderós conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball del Govern de les Illes Balears (per cert, massa competències agrupades en una mateixa persona). Si fa no fa, té la potestat de marcar el rumb de les polítiques que més directament condicionen les nostres vides. Doncs bé, fa uns quants dies va declarar que els treballadors d’hoteleria no volien sentir a parlar de decreixement de l’activitat turística. La primera pregunta pertinent és com ho sap, qui li ho ha revelat. Pot ser que hagi convocat un referèndum sectorial secret i estigui en possessió d’una clau informativa privilegiada. Potser. Però si allò que expressa amb aquest judici tan mancat de fonament conegut és la conclusió derivada de la darrera conversa de barra de bar, convindria fer-li present al conseller que els treballadors de casa nostra són dels que perceben les pensions més baixes de l’Espanya extractora (o extractiva). Per tant, l’activitat turística sota el model actual es manté a força de salaris baixos que, al seu torn, generen cotitzacions i, en el seu dia, pensions baixes. És, clarament, un model que reparteix pobresa entre molts. És aquest el model que el conseller vol perpetuar?

La gran mentida pública dels darrers mesos és sostenir que la recent reforma de la Llei del turisme de les Illes Balears estableix un decreixement del nombre de places hoteleres. Constitueix la gran mentida mantinguda pels responsables de la cosa sense envermellir i acceptada acríticament pels qui l’haurien de contestar (els grups socials i els partits que es proclamen ecologistes i partidaris de revertir l’estat de coses actual, qui si no!). Com s’ha palesat a bastament, no hi ha ni cap llei del Parlament ni cap disposició administrativa que estableixi un sistema de reducció de les places hoteleres. Cap ni una. Cap política activa —cap ni una!— que avanci en el sentit de disminuir el nombre de turistes, amb el que això comportaria de disminuir alhora els avions, els cotxes de lloguer, la contaminació i la pressió sobre els recursos naturals i el territori i sobre els ciutadans que l’habiten.

Indicis poderosos avalen la certesa que el major impediment per establir polítiques actives de reforma eficient del model turístic, en la direcció de disminuir el nombre de visitants, ve de Madrid. En efecte, Espanya, des del punt de vista financer, no està per romanços, perquè els indicadors econòmics —increment dels interessos del deute públic, alta inflació, previsible minva del consum, crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna, eventual recessió a Alemanya...— anticipen una tardor plena d’incerteses i, en qualsevol cas, amb tendència a empitjorar. De manera que Madrid necessita i necessitarà continuar munyint durant molta estona, en benefici de l’erari públic i en detriment nostre, la vaca prolífica que són les Illes Balears (per descomptat, amb el manteniment del mateix greuge fiscal històric que ens empobreix sense remei). I com que tots dos governs, el d’Espanya i el d’aquí, estan regits pel mateix partit polític, i les jerarquies funcionen com un rellotge de precisió, la consigna que s’ha imposat —que ens han imposat— és que res no ha d’alterar l’ordre que permet que la recaptació mantingui, com a poc, el ritme de sempre. Bona mostra de tot plegat la constitueixen les dues noves infraestructures d’alt voltatge que es preparen, com ara la reforma de l’aeroport de Palma i la connexió submarina elèctrica que es preveu que entri per un paratge natural del terme d’Alcúdia.

En definitiva, el deteriorament de la qualitat de vida dels illencs no és que als governats els importi poc, és que no els importa gens. Els defensors de la perdurabilitat del sistema vigent fugen com de la pesta de qualsevol temptació d’aplicar una mirada llarga que vagi bastant més enllà de la immediatesa de la propera temporada. El que importa és el dia a dia, anar passant i recollir els beneficis més prest que tard. Per contra, l’evidència és que l’actual model caòtic de sobreexplotació i massificació està esgotat, com està esgotada la capacitat de resistència de la població que el pateix. Però qui hauria de prendre decisions, s’absté (oh manes!). Al respecte, paga la pena d’escoltar Macron, que ha advertit, textualment, del final de l’abundància. Amb independència de les filies o fòbies polítiques que pugui suscitar, Macron és el president d’un dels estats més poderosos del món i no improvisa ni es projecta en el buit quan avança un canvi d’època a punt d’inaugurar.

Tanmateix, seria del tot imperdonable que, a desgrat de qui sigui, els illencs continuéssim absents, que no tractéssim de canviar allò que és a les nostres mans canviar. Vet aquí que el turisme i l’ordenació del territori són competències nostres, i podem reclamar, més aviat exigir, amb les mobilitzacions populars que escaiguin, un canvi de paradigma que ens col·loqui en el futur amb unes certes garanties de subsistència.

Compartir el artículo

stats