Quan els humoristes Faemino i Cansado recorrien els escenaris espanyols i sortien sovint en els espectacles televisius de varieté, tenien una frase que repetien sovint i que no venia a compte, trencava el guió establert, i que es va fer molt coneguda: «Que va, que va, yo leo a Kierkegaard». Segurament, més d’un se’n recordarà i en el seu rostre es dibuixarà un petit somriure. Era memorable quan feien malbé l’argument o el fil conductor amb la susdita expressió, ells mateixos se’n reien d’això. Sembla que fou agafada d’una pel·lícula de Woody Allen, Irrational Man, on un atribolat professor de filosofia, Abe Lucas (Joaquim Phoenix), il·lustrava les seves classes amb cites senzilles de Kierkegaard i altres filòsofs. D’altra banda, sense gairebé ni adonar-se, Faemino i Cansado, varen promocionar, a balquena, al filòsof danès, o simplement que no quedés oblidat entre els replecs de Hegel i de Nietzsche, que sempre han gaudit de més presència filosòfica que no pas ell. Qui era aquest Kierkegaard? Avui aniríem de seguida a la pàgina de Google del nostre mòbil per saber-ne alguna cosa i tindríem una primera aproximació ràpida, però no profunda. És habitual, quan sorgeix un dubte en una sobretaula familiar o en un sopar d’amics, ens pica la curiositat i el mòbil sempre està a punt per a solucionar qualsevol dilema. Alguns diuen que va ser Unamuno qui va introduir al filòsof existencialista a les Espanyes de les primeres dècades del convuls segle XX; després vindran altres, com Ortega y Gasset o Guillem Díaz-Plaja. Tots aquests autors i altres —perquè no és necessari citar-los a tots—, inicien la Il·lustració espanyola, gairebé un segle més tard de l’alemanya. En la cultura catalana hi ha dues hipotètiques vies d’influx del període d’entreguerres. En primer lloc, es pensa que fou gràcies als esforços de la ploma de Joan Estelrich, el qui va ser secretari de Francesc Cambó i director de la Fundació Bernat Metge, el qui divulgà els escrits del filòsof danès a través de les seves traduccions; en segon lloc, és probable —no hi ha documents que així ho testifiquin—, que fos popularitzat en tertúlies, conferències, xerrades que hi havia a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona on s’al·ludia a les influències filosòfiques de l’Europa d’aleshores, entre les quals trobem l’ascendent de Kierkegaard en el llibre del Sentiment tràgic de la vida d’Unamuno, imprès en el 1913. En el recopilatori d’articles que formen Entre la vida i els llibres d’Estelrich, de l’any 1926, del qual a casa tenim un exemplar dedicat i apreciat, hi ha un capítol consagrat a Kierkegaard i al pensament nòrdic, on exposa una part de la seva filosofia, que es basa en conceptes que tenen més a veure amb l’experiència de la quotidianitat com a reacció a un pensament especulatiu. Més enllà del coneixement del filòsof danès, Estelrich fou el gran ambaixador en la defensa de la cultura catalana en l’àmbit europeu, la cara visible, on es feia amb la crème de la crème de la intel·lectualitat per a impulsar l’expansió catalana al món. Altrament, Josep Pla en el seu Quadern gris, mostra les seves impressions sobre Estelrich en una saleta de l’Ateneu de Barcelona on varen passar una part de la nit en amigable conversa. El caracteritza com a vitalista i teatral. Es guanya, fent d’intel·lectual, admirablement la vida. Un xic massa obsessionat en contra d’Ors. L’embafa el mallorquinisme ensucrat, etc. (8 d’abril de 1919). Tot i que no menciona les simpaties d’Estelrich pel que fa al filòsof danès, Pla considera l’existencialisme com a una doctrina, potser, un poc estúpida. Per altra banda, no sabem amb exactitud com un dels grans escriptors catalans, com fou Joan Sales, va arribar a conèixer a Kierkegaard, probablement se’n parlava poc a Catalunya en la dècada dels anys vint i trenta del segle passat, qui sap si només restava circumscrit a grups minoritaris d’estudiants i professors de filosofia, tal vegada va llegir els escrits d’Estelrich, per exemple, o va ser testimoni dels corrents intel·lectuals que circulaven per la Universitat de Barcelona o per altres vies, tot i que alguns diuen que va ser posterior a l’exili mexicà (1943-1947); no importa, perquè el que sí que sabem és que en la seva gran novel·la Incerta glòria (1956) és molt visible la petja del filòsof. El personatge de Juli Soleràs al·ludeix a Kierkegaard, en un improvisat discurs en el carrer de l’Hospital a les acaballes del 1930: «Tot el que fem, tot el que puguem fer nosaltres, pobres kierkegaardians que som sense saber-ho». I la Trini —personatge també de la novel·la—, anota: «No crec que cap dels presents hagués sentit a parlar mai de Kierkegaard». I Soleràs s’explica una mica més: «No em sap greu definir-me com una modestíssima gallina del corral de Kierkegaard; si hi ha algú que es pensi ser una àguila hegeliana o nietzscheana, que em tiri el primer ou».
Juan Arnau, en el seu excel·lent Manual de filosofía portátil, diu que Kierkegaard obre un nou gènere literari: la filosofia biogràfica. Per a ell, filosofia i vida, és el mateix, no es poden separar ni disseccionar. No podem comprendre la seva obra filosòfica sense conèixer la seva vida, la seva personalitat, les seves frustracions, les seves metes. En aquest sentit, no podem passar per alt la relació amb el seu pare que el marcarà de per vida (la història del meu pare és també la meva, dirà), el compromís i ruptura amb Regine Olsen (a la que sempre va estimar), la polèmica amb la revista Corsarium i el seu enfrontament amb l’Església oficial. Dins del tarannà de la filosofia existencialista, Kierkegaard presenta tres estadis o fases de l’existència: l’estètic, l’ètic i el religiós, que corresponen a una escala ascendent de valors, però que no són ni estàtics ni definitius, ans dinàmics i que s’encaminen devers una integració harmònica. L’estadi estètic, en el qual em centraré ara per les seves implicacions actuals d’hedonisme, narcisisme i nihilisme, és exposat en l’obra Aut-Aut i en el Diari d’un seductor on presenta la següent alternativa: decidir sobre la vida estètica o la vida ètica. És, doncs, una elecció que s’imposa i que pot modificar i ensems condicionar el curs de l’existència de cada ésser humà. Podríem definir l’individu estètic com aquell que no tria o, millor encara, com aquell que no es compromet a res. En el seu horitzó més immediat tan sols hi ha la recerca de plaer, àdhuc l’intel·lectual, el culte a l’instant feliç, el refús al compromís, amb la consegüent indiferència, la manca de netedat i lluminositat, capbussat en una vida esquinçada en la multiplicitat. Escindeix la seva individualitat en una sèrie d’encarnacions efímeres, dispersant el seu nucli més íntim (la consciència) en un espectre de figures divergents, fugint de la probabilitat de retrobar-se a si mateix. L’ésser estètic persegueix el desig, l’apetència, essent una força irrefrenable de satisfacció de la qual és incapaç de prescindir. Viu en la dispersió, pledejant tots els dons de la vida, sense comprometre’s mai i deixant sempre una porta oberta a altres aventures. El Don Giovanni de Mozart és probablement el model que segueix l’individu estètic, ben present en l’obra del filòsof danès. La relació de l’home donjoanesc amb les dones és purament instrumental; en elles busca o d’elles desitja sols la feminitat, la universalitat abstracta de l’Etern femení que atrau els homes. És un hedonista irreflexiu i la dura necessitat de noves aventures, l’anihila. L’estadi estètic no satisfà a l’ésser humà, més aviat l’enfonsa en la melangia i la impotència que rere d’un plaer a l’altra perd la pau i l’omple de buidor.
