És evident que el turisme crea riquesa. El dubte rau en si compensa els costos ambientals i si es reparteix adequadament. La darrera dada que posa en solfa el benestar generat pel turisme és la informació que M. Elena Vallés signava ahir al Diario de Mallorca. Més de quatre de cada deu pensionistes de Balears cobren una pensió per sota del salari mínim. La mitjana és de 1.031 euros, molt inferior a la de comunitats amb un nivell de vida semblant (Madrid, 1.288; Barcelona, 1.180 o Àlaba, 1.379). Un pensionista en el conjunt de l’Estat ingressa 173 euros per damunt el de l’arxipèlag. Uns 84.000 balears tenen una pensió que no arriba als 688 euros, quantitat considerada el llindar de pobresa. Municipis amb alta pressió turística tenen pensions de pena: Andratx (906), Pollença (909), Sóller (953), Son Servera (899), Llucmajor (998)…
Quin preu hem pagat per un premi tan esquifit en la jubilació? Primer, hem sacrificat un territori d’una bellesa extraordinària. «Vine al paradís, si ets capaç de suportar-lo», digué Gertrude Stein a Robert Graves. Els andritxols necessitaven sacrificar els penya-segats de la costa per acabar cobrant 382 euros menys que un antic funcionari madrileny?
El problema s’agreuja quan per mantenir alts nivells de creixement, que no es tradueixen en més euros a les butxaques, ens reclamen continuar substituint roques i pinars per formigó i piscines. Disset noves a la setmana, segons l’organització ecologista Terraferida. Han passat aquells anys setanta i vuitanta del segle passat, quan cada poble d’interior aspirava a tenir una piscina pública i comunitària. Ara, en una illa envoltada per la mar, en volem una a cada casa. Quan es tracta d’edificis plurifamiliars, la posam al terrat i llestos. Tot això mentre l’aigua dolça escasseja, un assumpte agreujat per la sequera d’enguany.
La majoria dels illencs no han sigut els grans beneficiaris de la riquesa generada pel turisme en totes les seves formes: hotelera, residencial… Qui ho ha fet? En primer lloc, els empresaris, que han obtingut grans plusvàlues que, segons les dades de salaris i pensions, no s’han repartit de manera justa. En segona, el capital estranger, que ha vist a les illes formes d’enriquir-se sense cap mena de clemència vers el territori i aquells que l’habiten.
El pintor Manolo Coronado visqué al carrer del Pouador d’Alaró. Des d’allà inicià en els anys setanta una petita revolució local: valorà unes cases pobres de les quals fugien els alaroners i introduí elements de modernitat en una societat ancorada en el nacionalcatolicisme. Coronado restaurà cases antigues, de gruixudes parets de pedra i petites finestres per evitar l’excés de llum i calor a l’estiu i el fred a l’hivern. El final del carrer entra com una espasa en la Serra de Tramuntana, entre la penya de sa Bastida, la font de ses Artigues, el torrent de s’Estret i la Rota des Cabo. Ara mateix es construeixen allà algunes cases que en res s’assemblen a les construccions de la zona. Tenen fins a tres altàries, grans finestrals de vidre… estètica de xalet costaner, per resumir. Els inversors són australians. A ells res els importa ni el lloc ni l’estètica. Veuen negoci i prou. Un guany avalat pels planificadors polítics i urbanístics que no volgueren o saberen posar fre o límits.
Per una riquesa minsa també hem sacrificat la tranquil·litat. Res queda de l’illa de la calma contada i pintada per Santiago Rusiñol. Embussos de cotxes i platges. Carrers massa estrets per donar cabuda als visitants. Creuers que omplen el port. La darrera moda és la dels helicòpters. No hi ha dia que el seu renou no pertorbi els pobles. Els ajuntaments poden multar una moto renouera, però no un helicòpter o un avió.
La pregunta torna a ser oportuna: no hem sacrificat i encara sacrificam massa pel resultat que n’obtenim?
Post scriptum: Durant molts d’anys, Virginia Eza s’asseia gairebé cada dia davant la meva taula i em contava amb detall la notícia política del dia. Després, l’escrivia amb precisió, sense excessos ni mancances. Vivia apassionadament la informació política. Ben segur que on sigui continuarà interrogant als gestors i a l’oposició per esbrinar el perquè de les seves accions. Descansi en pau.
