Fa molts anys, en una època que llegia gairebé tot el que queia a les meves mans, vaig fullejar un llibre del segle XVIII intitulat Les glòries de Maria, d’un sant italià de la tradició catòlica, sant Alfons Maria de Liguori. Un petit tractat devocional sobre Mariologia d’índole maximalista i d’una hiperdulia exaltada que va tenir molta anomenada entre els cercles catòlics fins a finals del segle XIX i principis del XX. Evidentment, són d’aquelles lectures que no tornaria a repetir, però d’alguna cosa em va servir, si més no per iniciar aquest article. És un llibre totalment desmesurat, teològicament inacceptable des del punt de vista de la Cristologia, ja que dona més importància a Maria que a Jesús. L’autor explica que Maria és l’advocada, la intercessora i la salvadora de les causes perdudes, introduint un munt d’exemples a través de les variades circumstàncies que ens proporciona la vida, perquè quan tot resulta impossible, sorgirà ella i amb veu amorosa i mitjançant súpliques entendrirà al mateix Déu. En el fons pretén estendre a Maria les prerrogatives que corresponen a Jesucrist. D’altra part, no anirem aquí a discutir pel títol que la història adjudica a Maria, «Theotokos» (Mare de Déu), perquè és tan sols un títol, independentment de la seva veracitat. Si fem una mirada enrere, veurem que el culte a Maria s’introdueix gradualment, comença oficialment a partir del segle IV amb la proclamació de Maria com a «Mare de Déu» en el tan controvertit i manipulat concili de Nicea (325) i s’estén per tota la Mediterrània fins a consolidar-se definitivament en plena alta edat mitjana. Amb el naixement de les Reformes, a partir del segle XVI, es va qüestionar l’esmentat títol, considerant a Maria simplement com a «mare de Jesús», perquè la que ha estat engendrada no pot engendrar el creador, ja que és el principi de tots els principis. És curiós, i simplifico, que rere una divinitat masculina hi hagi sempre una divinitat femenina. Sabem que el matriarcat era predominant en la nostra zona mercès a la cultura agrària on la dona jugava un paper decisiu en els conreus, on s’estableix una semblança entre ella i la terra, entre fertilitat i força reproductora, reconeguda com la força espiritual primigènia de la terra —recordeu-vos d’aquelles figuretes nues de petites dimensions anomenades Venus que representen el cos femení: es ressalta de manera particular el volum exagerat dels pits i de les natges i la zona genital en forma de triangle—, fins al punt que s’ha arribat a creure que els primers déus eren deesses. El misteri de la sexualitat femenina és fonamental en la mitologia de la deessa Mare convertida en símbol de vida, mort i renaixement. La dona esdevé una deessa a la qual se li ret culte, inaugurant així l’era matriarcal abans de l’adveniment i del predomini de la cultura grega de caràcter patriarcal i les conseqüències que això comportarà en l’avenir. Som hereus d’una cultura matriarcal-patriarcal i d’una religió politeista que es converteix amb el temps en monoteista. Entre els pobles cananeus de la zona de Palestina apareix una Paredra —nom amb la qual es designa l’esposa o companya d’un déu qualsevol—, de nom Aixerà al costat d’una divinitat masculina, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. També apareixen figures, igual que les Venus adés esmentades, que pertanyien als primers segles del primer mil·lenni abans de l’era comuna i que representaven a una dona, símbol de la fertilitat. És probable que es tracti d’una deessa femenina molt venerada en la religió popular hebrea, el qual demostra que el culte religiós era variat i no exclusivament monoteista. En definitiva, el paper de la dona com a Mare que fecunda la terra i en treu profit d’ella, i que ens recorda a deesses com Ixtar, Demèter o Isis, està molt arrelat a la nostra cultura, fet que ens fa pensar que la festivitat de la Mare de Déu d’agost abraça en síntesi festivitats antigues de tradició agrària amb connexió molt estreta amb la fecunditat. Potser ens recorda el que feien els pagesos després de la sega i batuda dels cereals, quan l’emmagatzemament, tot agraint el que la terra els hi havia donat. La festa, hem de destacar, té un fort component femení i s’associa sovint amb l’alfabeguera (ocimum basilicum), molt present en cases (útil per espantar mosquits) i en la gastronomia (el pesto italià, per exemple). El 2 d’agost fou la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, advocació que té el seu origen en la Porciúncula (petita porció de terra) a Assís, i hi ha el costum d’omplir totes les esglésies franciscanes d’alfabeguera que aromatitza tot l’espai, essent un dels símbols principals de la Verge Maria. És també la patrona de Pollença que rememora el simulacre de moros i cristians en la batalla del 30 de maig de 1550 on els cristians capitanejats per en Joan Mas varen aconseguir vèncer els pirates de Dragut al crit: «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos, que els pirates són aquí». El dia 5 d’agost, ho va ser de la Mare de Déu de les Neus, patrocini que es remunta al segle IV i que té a veure amb la construcció de l’Església de Santa Maria Major a Roma. La seva construcció es deu al prodigi de la neu que cobrí el turó Esquilí —un dels set que envolten urbanísticament la ciutat de Roma— el 5 d’agost de 352. En aquella data el papa Liberi I tingué un somni en el qual la Verge li ordenà construir una església en el lloc que trobés cobert per la neu. L’endemà va veure que havia nevat i que el turó estava tot cobert de neu, aleshores va decidir fer aquesta església. Mare de Déu de les Neus és la patrona de Vitòria, també d’Eivissa, entre altres llocs. La del dia 15 d’agost, l’Assumpció de la Mare de Déu, coneguda també com la Mare de Déu d’agost, o del Trànsit o de la Dormició o simplement Mare de Déu Morta, és molt celebrada en molts pobles d’arreu de Catalunya i també a les Balears. Hi ha refranys entre els boletaires que diuen que si no plou per la Mare de Déu d’agost, pocs bolets hi haurà: «pluges fortes per l’agost, bolets a l’octubre» i «xàfecs d’agost, bolets en abundor». El dia 15 «a la baixada de l’àngel», com deien els nostres avantpassats, ja comença a refrescar al capvespre. Esperem i desitgem que sigui així, perquè fins ara no ho ha fet. És una gran festa entre els ortodoxos i els catòlics, un dia especial a tota la Mediterrània. Tenim la paralitúrgia del Misteri d’Elx, que transcendeix el purament religiós i que en el 2001 la UNESCO la va convertir en patrimoni oral i immaterial de la Humanitat. En aquest acte sacramental es recullen una sèrie d’antigues representacions que es feien en moltes esglésies. El concili de Trento les va prohibir, excepte la del Misteri d’Elx, gràcies a la butlla del papa Urbà VII. El que transmet és pròpiament una religiositat popular molt arrelada al poble. A Mallorca, a Ciutat i a la part forana, en les diverses parròquies hi ha la tradició d’instal·lar un cadafal on reposa la figura de Maria abans de pujar al cel que la feligresia i els curiosos poden contemplar. És un signe de la identitat cultural i patrimonial mallorquina, especialment la imatge gòtica que guarda la Seu. Una vegada passat aquests dies, el 23 d’agost, el Sol entra en la fase de la constel·lació de Virgo, on la seva estrella més brillant (spica, espiga) es fa encara més visible. En algunes imatges de la Verge, sovint és representada amb una espiga entre les mans i que, segons tradicions antigues, ens recorda a la deessa de la fertilitat, tal com hem dit més amunt. La simbologia que guarda la Mare de Déu d’agost és molt rica, jo tan sols he desgranat una ínfima part. Una última cosa, habitualment es diu que al darrere d’un gran home, hi ha una dona, però jo ho diria al revés, que al darrere d’una gran dona, hi ha un home. Per tant, tot això és un homenatge a tantes dones que des de la seva invisibilitat fan que les coses funcionin i, sobretot, fan millor als altres. Elles són les veritables mares de la terra.
