En el nostre temps és habitual que moltes persones ignorin alguns dies marcats en el calendari de manera especial. Aquells dies internacionals que commemoren o reivindiquen circumstàncies molt variades. Sense qüestionar la importància d’aquests, el ritme de vida que tenim el comú dels ciutadans i ciutadanes per ventura justifica que passem per alt algunes efemèrides.
No obstant això, permetin-nos -no només a mi, sinó a tota la meva generació- posar el focus en el Dia Internacional de la Joventut, que se celebra cada 12 d’agost. Per als i les joves aquest és un dia de reivindicació important. No només perquè la Comissió Europea hagi designat el 2022 com a Any Europeu de la Joventut. Tampoc perquè qui escriu aquestes línies formi part d’una generació que de cada vegada està més interessada i implicada en l’esdevenir del món (malgrat l’estesa i equivocada creença de la no implicació dels i les joves).
Aquest dia és rellevant perquè ens trobam enfront d’un moment que pot determinar de manera evident el destí de tota una generació. La manera d’enfrontar-nos a això ha d’anar encapçalada per un canvi de concepció de la joventut: no, no som el futur. Almenys no només el futur. Formam part d’aquest món. Avui, aquí i ara. Parlam del present.
Eliminem els prejudicis i posem-nos les ulleres generacionals. Fem un exercici d’empatia, que és el que demanen milers i milers de joves des de fa molt de temps. Empatia perquè la realitat de la meva generació -la que anomenen la més preparada de la història- és la d’una generació entre crisis que s’ha vist especialment castigada els últims quinze anys.
El món ha canviat molt en dues dècades. Un món absolutament globalitzat que es transforma a un ritme frenètic. D’aquí neix la responsabilitat que tenim les persones amb responsabilitats públiques: garantir que aquest ritme no deixi a ningú enrere, exclòs i sense futur. És la responsabilitat de, a través de polítiques de joventut valentes, generar certeses d’una vida digna i plena per a tota una generació.
Polítiques que es construeixen a través de marcs com la nova llei de polítiques de joventut de les Illes Balears, que cerca l’emancipació personal, social i professional de les persones joves. Polítiques que contrarestin l’origen socioeconòmic de l’individu i que permetin una formació equitativa, com la gratuïtat 0-3 anys, les beques, la rebaixa de taxes universitàries o l’increment en l’oferta de formació professional. Polítiques que afavoreixen de manera real l’emancipació de les persones generant estabilitat, com la recent reforma laboral o el bo de lloguer jove.
Encara que estiguem cansats de sentir que vivim en un moment històric permanent, la veritat és que el temps que ens ha tocat viure és transcendental. Davant de nosaltres sorgeix una cruïlla i haurem de triar el camí: el conformisme i la resignació o l’aposta per continuar consolidant polítiques que ens permetin a les persones joves desenvolupar el nostre propi projecte vital.
Fem-ho amb empatia, sense paternalismes, prenent consciència del fet que som subjectes actius de la societat i assumint un compromís generacional amb la joventut. Per a demà, però també per a avui. Parafrasejant aquella famosa frase de la campanya de Clinton del 92: «És el present, estúpid».
