És una imatge coneguda per tothom, almanco per qui és aficionat a l’esport. Icònica, una de les més potents de l’esport per les seves connotacions històriques i polítiques. Però vivim en l’imperi de la banalitat i la superficialitat, no aprofundim en res i tenim tendència a oblidar les lliçons del passat. I allò que va passar fa més de 50 anys és la prehistòria per al jovent.

Estic parlant del podi dels 200 metres masculins als JJOO de Mèxic 1968 en el qual dos atletes negres dels EUA -Tommie ‘Jet’ Smith i John Carlos- aixecaren cada un un puny enguantat fent la salutació dels «Panteres Negres» mentre sonava l’himne del seu país i se’ls hi penjaven les medalles, en protesta per la segregació racial. També sortiren descalços amb una sabatilla a la mà, en al·lusió als negres de les plantacions cotoneres de Louisiana, a qui es prohibia dur sabates, però aquest gest va passar més desapercebut.

És de sobre conegut que als podis hi pugen els tres primers classificats, però en aquest cas un d’ells fou i encara ara és gairebé invisible als ulls de tothom, l’australià Peter Norman, que fou segon a la cursa. Tot hi ajuda: el seu físic una mica escarransit en comparació amb la poderosa planta atlètica dels dos atletes afroamericans, les fotos publicades de l’arribada a meta que el deixen fora d’enquadrament, la perspectiva de les fotos del podi en les quals se’l veu molt per davall i sembla ser tercer en lloc de segon, la seva postura discreta enfront de la potència visual dels poderosos punys enguantats en l’aire. Sembla un convidat de pedra, un element decoratiu, quan en realitat tingué un paper actiu en l’acte de protesta, sumant-si en defensa dels drets dels aborígens australians, a qui ni tant sols es censava com sí que es feia amb les ovelles.

Fins i tot en l’aspecte purament esportiu la seva marca de 20,07, que s’hauria convertit en rècord mundial i és el rècord d’Austràlia crec que encara el dia d’avui, fou totalment eclipsada per la victòria de Jet Smith que es convertí en el primer atleta a davallar dels 20 segons.

Aquest gest de recolzament a la igualtat racial convertiria la vida posterior dels tres atletes als seus països respectius en un vertader calvari, especialment per a Norman, condemnat al més terrible ostracisme fins a la seva mort l’any 2006.

L’any 2005, un any abans de la seva mort, es va instal·lar al campus de la Universitat Estatal de San José, on havien estudiat Smith i Carlos, una estatua commemorativa d’aquest històric podi olímpic, i el segon esgraó que hauria d’ocupar Norman, està buit. Em deman quina va ser la motivació de Rigo 23, l’artista d’origen portugués autor de l’obra, per esborrar-lo de la imatge. No el va tenir en compte o, ben al contrari, ens va voler fer reflexionar sobre la seva terrible i injusta invisibilitat?

Una de les explicacions més lògiques és que es va suggerir l’artista deixar aquest espai buit per permetre els visitants del monument pujar-hi i fer-se la foto ocupar el lloc de Norman solidaritzant-se amb els drets civils. Anys després s’instal·là un monument semblant al Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana de Whasington, on ja sí Peter Norman ocupa el lloc que mereix.

Es fa difícil trobar a la història de l’esport un altre esportista de la seva talla tan injustament tractat.