«Necessit un partit polític per viure, un sindicat per treballar i una església per creure». Aquesta frase, literal, la va pronunciar l’amic Cil Buele durant l’entrevista que, arran de la presentació del llibre Cecili Buele Ramis, biografia d’un rodamón, de Jaume Fernández Balaguer, es va emetre per IB3 Televisió el passat 1 d’agost. A primera vista pot semblar una frase un tant tòpica i buida de contingut, però si un s’entretén a escoltar els aproximadament vint minuts que dura l’entrevista aviat s’adonarà que en Cil ha fet d’aquests tres eixos la raó de ser de la seva vida, que es podria resumir en una barreja de compromís amb els més necessitats, fe cristiana i alegria de viure.
Casualment no feia gaire que m’havia referit a les seves arrels, que gairebé tothom coneix, si més no a Palma, la ciutat que el va acollir i on es va desenvolupar com a persona. Va ser al pregó que no fa gaire vaig llegir al meu poble, es Pont d’Inca, amb motiu de la festivitat de Santa Catalina Thomàs, patrona d’aquest nucli urbà del municipi de Marratxí. Sembla ser que son pare, n’Andrés Buele, va participar en una representació teatral que es va fer al poble. En aquella època (estam parlant dels anys 20-30 del segle passat) gairebé ningú havia vist una persona negra, raó per la qual quan va sortir a escena es va produir un notable rebombori entre el públic assistent. N’Andrés era conegut popularment com el Negre de Can Matons, i fou segurament un dels primers immigrants, sinó el primer, que aterraren a Mallorca amb motiu de la progressiva descolonització de Guinea Equatorial, un procés que finalitzà amb la seva independència l’any 1968. Tanmateix, segons en Cil, els inicis no varen ser gens fàcils: a l’esmentada entrevista no s’està de dir que la seva era una família pobra, constituïda per son pare -n’Andrés-, la mare -na Maria, natural d’Ariany- i quatre germans -una nina i tres nins- que hagueren de fer l’ullastre esbrancat per sobreviure. «Anàvem amb les sabates foradades», diu en Cil, com qui vol donar a entendre que la seva prèdica, primer com a capellà i després com a polític i sindicalista, estava fonamentada en la pròpia experiència.
Reconeix, en Cil, que no hi ha cap institució que sigui perfecta, i l’Església no n’és una excepció. Un moment donat, en ple exercici del seu sacerdoci, l’amor terrenal va tocar a la seva porta i no hi va voler renunciar. Va haver de penjar els hàbits però no la fe, i és emotiva la manera en què descriu, esmentant-ne el nom i els dos llinatges, les dues dones que l’acompanyaren durant bona part de la seva vida, Lina Company Vidal i Isabel Rosselló Girard. Abans, emperò, relata la seva època de missioner, primer a Burundi i després a Perú, on va conèixer de prop la misèria i la violència, com si d’alguna manera necessitàs redescobrir aquella pobresa estructural que ell i la seva família varen conèixer de prop a Mallorca. Durant l’emissió de l’entrevista es poden veure algunes imatges d’aquella època, on apareix un nin ben deixondit -el propi Cil- amb calçons curts i tocant un pandero, amb els ulls ben badats i una alegria que ultrapassa tant el context humil com el color sèpia i un tant esquifit de la fotografia. Però potser allò que crida més l’atenció de l’entrevista és el to amable i cordial que utilitza en Cil, lliure de tota afectació i extremadament proper, com tenc la impressió que han estat els 77 anys amb què celebra l’aparició d’aquesta merescuda biografia.
Record que en una ocasió, ja fa molts d’anys, en Cil va assistir a la presentació d’un dels meus llibres de poemes. Tot en acabar, directe i afectuós com era ell, em va dir: «Et felicit, Miquel Àngel, has omplit la sala amb un llibre de poesia». Em vaig posar a riure i li vaig contestar alguna cosa així com que, més enllà del possible mèrit literari de l’obra, tenia la gran sort de tenir molts i bons amics. Al llarg de l’entrevista citada, en Cil s’enorgulleix precisament d’això, de la ingent quantitat d’amics i amigues que l’han acompanyat al llarg de la seva vida, un tresor que considera insubstituïble i que li ha donat l’energia i l’empenta necessàries per a dur a terme tot el que ha fet en les diferents facetes en què ha actuat, que no són poques. Només em queda, doncs, felicitar Cil Buele per la publicació d’aquesta biografia, però també per la trajectòria d’una persona honesta i coherent amb el seu ideari i manera de pensar, més enllà de les possibles discrepàncies que aquests hagin pogut suscitar.
Feina, fe i alegria de viure. No és un mal còctel, ben mirat. Potser ens convendrà prendre’n nota, en un temps en què no n’anam gens sobrats. Gràcies Cil, pel teu testimoniatge i per la teva propera familiaritat, sens dubte un exemple d’integració i bon quefer per a la nostra comunitat.
