Hi va haver una època en què eren freqüents les pel·lícules que abordaven el tema de l’esclavitud, aquelles en què hom mostrava com es traficava de manera cruel i immoral amb persones de raça negra que, una vegada subhastades o venudes vilment als mercats d’esclaus talment caps de bestiar, eren forçades a treballar en condicions gairebé inhumanes, desproveïdes de tot dret i sotmeses al dictat dels terratinents en immenses explotacions de cotó o de canya de sucre. Tots n’hem vista alguna, d’aquestes pel·lícules, gràcies a les quals potser vàrem prendre consciència de l’aberració que suposava que uns éssers humans n’explotassin uns altres per una simple qüestió d’ètnia o raça, un fet que durant els segles XVIII i bona part del XIX propicià un dels capítols més vergonyosos de la història de la humanitat.
Una de les coses que em cridava l’atenció d’aquestes pel·lícules era que hi havia diguem-ho així dues classes d’esclaus: uns, la immensa majoria, que treballaven a les explotacions agrícoles de sol a sol, tractats com a animals i a mercè dels cacics que no dubtaven a infligir-los tota classe de càstigs i vexacions per tal d’apaivagar possibles revoltes; els altres, normalment criades o servents, exercien les seves tasques a les hisendes o mansions on vivien els amos en unes condicions bastant més favorables, fins al punt que -almenys en una primera impressió- es podia afirmar que se sentien afortunats amb el destí que la vida els havia reservat. Tant en un cas com en l’altre eren esclaus, evidentment, és a dir, persones deproveïdes de qualsevol dret civil i que per tant no tenien cap opció a triar una vida diferent a la qual dissortadament es varen veure abocats.
No m’imagín que en aquell context a algú amb dos dits de seny se li ocorregués parlar dels esclaus en termes de «treballadors del cotó» o «recollidores de canya de sucre», o que sorgís un sindicat o moviment social que defensàs el dret d’aquestes persones a ser esclaves i a exercir com a tals, si així ho desitjaven. Contràriament, poc a poc, es va treballar de manera decidida per tal d’abolir l’esclavitud, primer al carrer mitjançant la protesta i les mobilitzacions, i després a les institucions, així com pertoca. Crec que podríem establir un notable paral·lelisme amb la prostitució, una activitat que relega les dones a la condició d’objectes, la gran majoria explotades per proxenetes i traficants sense escrúpols. Tot i així observam amb estupor i incredulitat com darrerament està fent fortuna el terme «treballadores sexuals», gràcies a un corrent d’opinió que ha tengut la seva culminació en la creació del sindicat OTRAS, que defensa sense cap mena de rubor el dret de les dones a fer un ús tan comercial com barroer del seu cos, si així ho desitgen.
No me’n puc avenir, sincerament. A hores d’ara els proxenetes i els clients que acudeixen a la prostitució per satisfer els seus desitjos sexuals -majoritàriament homes, no ho oblidem- es deuen estar fregant les mans, i amb motiu. Un sindicat mallorquí -amb un home com a portaveu, tot sigui dit- empara aquesta activitat, contravenint el més elemental sentit de la igualtat i la justícia en el tracte entre les persones, i carregant-se de passada anys de feina i conscienciació per part del moviment feminista o d’entitats com Casal Petit, que treballa de manera exemplar en la reinserció de dones en situació de prostitució i/o explotació sexual. I el que és pitjor, amb el suport o la condescendència d’alguns representants institucionals de partits teòricament d’esquerres, com ara MÉS, que no han dubtat a aplaudir la sortida a escena d’aquest sindicat i a encetar un debat enganyós i pervers. Molt trist, tot plegat. Afortunadament han sortit a la palestra veus com la de Maria Durán, directora de l’Institut Balear de la Dona, que ha afirmat que mentre hi hagi dones la destinació de les quals sigui la satisfacció sexual dels homes no hi haurà igualtat real entre homes i dones. Es pot dir més alt, però no més clar.
A Mallorca, quan algú pretén convèncer-nos d’allò que no és, se sol dir que aquesta persona ens vol fer creure que la mare de Déu nom Joana. OTRAS i els seus acòlits, alguns polítics inclosos, ho estan intentant fort i no et moguis. Però en matèria de prostitució -és a dir, d’esclavitud pura i dura, sense matisos- la realitat és que, afortunadament i gràcies sobretot a la tasca del Feminisme real i de tot allò que ha comportat i comporta, la mare de Déu nom Maria.
