Amolts els sonarà el títol, que no s’ha d’entendre de manera literal sinó com la frase feta en què es convertí i que prové de l’ús que se’n feia a les comèdies angleses de saló posant-la en boca d’un estereotipat jove esnob que l’amollava en una reunió, com a solució del director per a treure de l’escena algun dels altres actors presents. El mer fet de la pregunta ens ofereix un preuat antecedent social del tenis, nascut com un entreteniment exclusiu de les classes benestants i que només es practicava a finques particulars o country clubs. En poc temps, un esbargiment tan selecte i innocent es transmutà en el monstre que és avui en haver estat atacat sense pietat per les plagues pròpies del segle XX: la competició, l’exhibicionisme, el negoci, el patriotisme, la cultura de masses, el culte a la personalitat i els moguls de la comunicació.

Ja que m’he ficat dins un bon embolic, vull aprofitar aquesta modesta tribuna per fer un requeriment formal i amical a Matías Vallés per tal que em tregui d’un paràgraf seu del Boulevard del passat 10 de juliol en el qual m’inclou quan escriu textualment que «hem assolit tal supremacia en aquest esport (tenis)» i resulta que jo no li he atorgat cap poder per incloure’m en la primera persona del plural del verb haver que utilitza per a referir-se als mallorquins sense distinció. Si és així, faci el favor de treure’m. No en tenc art ni part en una presumpta supremacia tenística mallorquina ni en cap altra.

En el mateix paràgraf, Vallés comet l’error d’afirmar que un mallorquí (Nadal) es permet el luxe de «renunciar» a la disputa d’unes semifinals de Wimbledon. Mal ús del verb renunciar el sentit del qual exigeix declinar un dret que es té i que es pot usar. El nostre tenista no renuncià a cap dret; senzillament, a la vista de l’estat físic en què es debatia i la fortalesa del seu contrari, decidí retirar-se tàcticament d’una semifinal que veia molt difícil de guanyar. Per cert, si els queda algun dubte als lectors amb temps per llegir sobre l’elecció d’un llibre per l’estiu, els recoman les nou-centes pàgines de Tirant lo blanc en la versió actualitzada de Màrius Serra. És molt refrescant.