El millor que tenen les memòries del jutge José Castro és que estan escrites com els seus textos judicials: tot s’entén. Fins i tot quan no posa noms i llinatges. La prosa judicial sol ser massa sovint inintel·ligible. De vegades, aquesta escriptura barroca plena de llatinismes, disposicions legals i antecedents agafats segons convengui és fruit d’una tradició secular difícil d’erradicar. Altres, són l’argúcia d’alguns jutges per demostrar que estan molt per damunt dels ciutadans als quals serveixen i dels quals cobren el salari. Es fan cursos per millorar la comunicació, però els fruits han de madurar.
Castro era i és clar i irònic. El cas quadres, aquell que investigava els sobrepreus en obres d’art adquirides per les administracions i la ‘generositat’ dels artistes vers alguns polítics i particulars, es va tancar després d’una evident confabulació dels testimonis. Amb sarcasme, el magistrat deixà escrit que ningú envia felicitacions nadalenques de dos per tres metres.
Aquesta manera de relatar es trasllada a Barrotes retorcidos, memorias de un juez, que és com es titula aquest llibre de lectura entretinguda. El que més m’ha cridat l’atenció és com Castro explica que no ens hem de creure que la Justícia iguala els ciutadans, que quan Joan Carles I ho assegurà en el seu discurs nadalenc posterior a l’eclosió del Cas Nóos, era un exercici suprem d’hipocresia. «Lo que cabrea, irrita e incluso te pone de los nervios es que un 24 de diciembre salga alguien en televisión para recordarnos que la ley es igual para todos, cuando precisamente quien así habla es el primer exonerado de rendirle cuentas». Més clar no es pot parlar.
Castro destaca les diferències en el tracte de la Justícia referint-se a les anomenades doctrina Botín, Atutxa o Infanta que no són més que exemples de desigualtat dels ciutadans davant els poders públics.
Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Suprem ha anul·lat multes de vint i deu milions a Repsol i Cepsa per establir acords per no fer-se la competència. El Suprem ha dit que els incompetents jutges de l’Audiència Nacional i els juristes de Competència no havien vist que l’expedient havia caducat per excedir-se en el temps de tramitació. Ni tan sols hauran de pagar unes sancions que eren pessigolles per aquestes dues empreses. El tribunal ni tan sols entra a valorar el perjudici als ciutadans. Ni li importa. Com recorda Castro, en els casos relacionats amb consum sempre es tracta del mateix: el poderós que s’aprofita del dèbil. «Los bandos siempre han estado perfectamente definidos. En uno se aglutinan los bancos, entidades aseguradoras…, operadores de telefonía, líneas aéreas, eléctricas y alguno más. Y no siempre la Administración de Justicia ha ocupado el lugar que debía».
Quants jutges s’hagueren rentat les mans davant el cas Nóos? Quans cops és la mateixa administració perjudicada la que no mostra interès a mirar davall les estores? Com va fer l’IB-Salut amb les caríssimes pròtesis que desapareixien de Son Dureta i s’implantaven a clíniques privades. Què són els aforaments més que una garantia que l’investigat no rebrà el mateix tracte que el comú del poble?
Alguns poden pensar que el llibre és una successió d’anècdotes, moltes d’elles divertides. I n’hi ha moltíssimes. I algunes fan riure, com el mètode del forense Luis Frontela per evitar veure’s afectat per l’olor de cadàver. Però entre tanta historieta s’hi troba una relació completa de les mancances i injustícies de la Justícia contades per un home que l’ha viscuda apassionadament durant quaranta-quatre anys. Hi ha una sentència que em sembla del més assenyat que he llegit mai: «Los jueces tienen que aprender que los conocimientos jurídicos no son incompatibles con el sentido común… y que si en algún caso pudiera parecer que se contradicen, que sepan decantarse en favor de lo indiscutible, de lo permanentemente razonable».
