Entre els eslògans més apreciats pels ecologistes, com a compendi de l’estratègia del grup, ben aviat destacà el de «pensar global, actuar local», talment i sense adverbis. Una vegada aprovat, els membres més intel·lectuals de la penya es dedicaven a pensar i els més feiners, a actuar. El temps, descobridor de tots els secrets, ha tengut la virtut de posar les meves coses en el seu lloc amb l’ajut del principi físic dels vasos comunicants: a mesura que ha minvat el meu temps dedicat a pensar i a actuar ha crescut el destinat a recordar. Idò just ara, empès per la presència ubiqua de la Pitiüsa major en els mitjans, he remembrat, ves a saber perquè ara, que no fa tant que els eivissencs compten amb jutjats laborals. Per manca de treballadors i empresaris? Per manca de conflictes de treball? No ho sé; allò que sí sé és que mentre els Jutjats de Palma cobriren el servei, els advocats dels sindicats fórem peça cabdal per a la resolució judicial dels plets laborals a més d’excel·lir com a fidels clients de la San Juan.
L’equip del Jutjat de Palma desplaçat incloïa el jutge, el secretari, l’administrativa, la paperassa, la màquina d’escriure, els advocats i la companyia Aviaco. Per a la celebració dels judicis, l’ajuntament d’Eivissa cedia la Sala de plens i el jardinet annex ens servia per fer els cigarrets dels descansos. En acabar, tots plegats a dinar, i si un dia no era abastament per tancar tots els casos, sopar i copes. Els jutges es resistien. No sempre. El meu home del sindicat a Vila era un crac. Després de despatxar els casos, posava a la meva disposició un Volkswagen beetle que tenia més anys que jo però que encara pujava ben xalest la costa que duia a l’Ajuntament. Eivissa encara no s’havia convertit en una estibada festa comercial de disfresses i el Pacha comandava sense competència la nit amb elegància, categoria, sense disbauxa i amb preus cars, no astronòmics, com ara. Allò que de vegades fallava era l’allotjament, ben igual que ara passa amb els cambrers. En una ocasió, a manca de lloc per passar la nit, el meu capo em donà les claus de l’oficina a on, em digué, hi havia un catre instal·lat i ja t’arreglaràs. Sort que resultà ser de plaça i mitja.
