Fa pocs dies, concretament el 2 de juliol, en un diari mallorquí va sortir la següent notícia sota aquest titular «El Consell Escolar demana eliminar la Religió i que l’ESO tingui Filosofia». Amb un primer moment veiem que són titulars fàcils que entren pels ulls, intencionats, parcials i mancats de profunditat i, acompanyats, probablement, amb un deix de malícia. Al capdavant d’aquest consell, la Sra. Pepita Costa, presidenta, que va emetre el corresponen informe a la Conselleria d’Educació i Formació Professional en què insistia, segons el parer dels membres que la conformen, entre altres, en l’eliminació de l’assignatura de religió —tot i ser conscients de la seva impossibilitat legal—, exigint una escola pública laica i ressaltant el català com a llengua vehicular. Demanen un diàleg seriós sobre la qüestió. Amb això d’un diàleg seriós, tothom està d’acord. Supòs que quan parla de religió s’està referint a la catòlica, que ara també hauríem d’afegir, la musulmana. Vaig fer una ràpida mirada als comentaris deixats a peu de pàgina en la versió digital, i n’hi ha per a tots els gustos, però sobresurten els comentaris negatius contra els propòsits d’aquesta institució. És una posada en escena que té molt a veure amb l’anomenada «gestió de les percepcions». Es tracta d’accions que transmeten indicadors i informacions seleccionades per influir en les emocions, en les motivacions, i en el raonament objectiu de les persones, ja que combinen aspectes de la veritat encoberts amb l’engany i algunes maniobres psicològiques. Es tracta, doncs, de la gestió de les aparences, una mena de ball de màscares. Si saben que no poden fer res, aleshores perquè aquest reclam publicitari, ben bé se’l podrien haver estalviat. Si volien parlar de què hi hagués més filosofia a l’ESO, aleshores hauria calgut donar els seus raonaments sense més. Hom comença a estar una mica cansat d’aquesta propaganda que desacredita, sense saber-ne res de res, les classes de religió. Potser es pensen que dient això es consideren més moderns que els altres, més progressistes, més innovadors, més aconfessionals, però la visió que manegen és sovint una representació desfasada, noucentista, de la realitat actual. Potser el seu objectiu no era ni defensar ni atacar la religió, cosa que poso en dubte segons l’esmentat més amunt, com a mostra l’encapçalament de la notícia. Filosofia i religió o a l’inrevés han anat del bracet gairebé sempre i no es poden desvincular l’una de l’altra d’ençà que existeix l’homo sapiens sapiens. Tampoc hem de confondre religió amb mite o amb màgia o superstició, malgrat l’apropament que es dona inevitablement entre elles. Ni la història ni l’antropologia coneixen societats on la religió hagi estat totalment absent. Si veritablement mirem la història, veurem que pràcticament totes les societats des de les més antigues fins a les més modernes han tingut alguna forma de religió. Els filòsofs antics ho descrivien universalment com un «consens de nacions». Precisament la teoria universalista cerca entendre i explicar la religió i sap que neix d’un supòsit implícit: la necessitat d’explicar-la, puix que les diverses concepcions estan circumscrites a determinades hipòtesis i per grups específics, sense oblidar que el fet religiós és una part important de la història de la humanitat. La religió, inventada o no, sempre ha estat present d’alguna manera en l’heterogeneïtat cultural mitjançant mites, dogmes, cultes, codis morals, romeries, festes i així altres. Certament que no sabem res de com ha nascut el sentiment religiós, ni quines foren les primeres religions de la humanitat o com varen aparèixer les nocions de sagrat, sacrifici, oració, ritus i altres conceptes. Ara bé, el que sí que sabem és que la religió pertany a l’ésser humà com a quelcom consubstancial a ell i que hi ha indicis que ho demostren molt abans de la història escrita. Al llarg del temps, la tasca de la religió i la dels seus fundadors, ha estat reordenar, transformar i canviar patrons que sempre han existit i que són molt familiars amb les formes més antigues. No és el grup humà que ha creat un centre religiós qualsevol, sinó que es construeix un centre religiós que dona peu a una comunitat humana. Hem de tenir present que no podem parlar de religió en stricto sensu si s’aïlla d’altres conceptes afins, com la cultura, l’economia i la mateixa societat. Si és un fet comprovable i dins d’un sistema de conceptes, aleshores hi ha ciències que abracen el tema, com la sociologia, la història, la psicologia, l’antropologia, la filosofia i més recentment altres enfocaments que fan derivar la religiositat de les capacitats cognitives de l’ésser humà, o de les seves funcions cerebrals, o que postulen una espècie de gen cultural que s’autoreplica genèticament. Els rituals que fem actualment tenen connotacions religioses agradi o no: posar unes flors en un lloc determinat d’una carretera en record d’una persona coneguda i estimada que allà ha mort; les flors al soldat desconegut que consignen els diversos caps d’estat; un minut de silenci per una víctima de violència de gènere; l’encesa d’un ciri en honor d’una persona o d’una circumstància concreta; un funeral d’estat, però civil, també té connotacions religioses amb música, cançons i altres; deixar pensaments escrits en un determinat lloc; el matrimoni civil té una estructura totalment ritual (es llegeixen uns articles de la Constitució, hi ha uns testimonis qualificats, les firmes d’aquest compromís, anells, etc.); mitifiquem a esportistes i som capaços de dir «Messi és el déu del futbol». En fi, nosaltres som definits per la cultura, car no hi ha naturalesa humana separada de la cultura. Ara bé, crec que hauríem de diferenciar teologia de religió. Mentre que la teologia parla de Déu i sovint és confessional i té com a criteri últim la tradició religiosa del teòleg i la seva fe, el filòsof de la religió es dedica a transmetre el fet religiós independentment de la posició religiosa que tingui. No tothom creu en l’existència de Déu, diu el filòsof Pere Lluís Font, però sí en l’existència de la religió. Per tant, el tret fonamental és esbrinar el vincle que hi ha entre religió i filosofia més enllà de qualsevulla confessió que hom professi. El Protàgores, interlocutor de Plató, va dir que la religió és connatural a l’ésser humà, que pertany a l’essència divina. Aquesta petja divina en l’ésser humà té la seva contrapartida en Feuerbach quan va dir que la religió és una simple projecció de l’ésser humà. Projectem en Déu algunes de les característiques específiques, desigs i anhels que té l’ésser humà, talment una il·lusió infantil. Per a Kant, que demana assolir l’edat adulta, la veritat de la religió estaria vinculada amb les exigències morals. Si Déu hi és, llavors l’ésser humà l’ha de demostrar amb el seu esforç moral, cercant la veritat a través de la raó pràctica. Hi ha moltes altres definicions que ressalten diverses qualitats de l’ésser humà, però com deia Mircea Eliade, l’encontre entre civilitzacions és sempre un encontre entre religions. I això implica diàleg i hermenèutica. Acabo amb una cita d’Eugeni Trías sobre la pregunta per què necessitem la religió i la descriu de la següent manera: «Si algú em demana què és la religió, en què consisteix, quina és la seva naturalesa i essència, hauria de dir: és una cita. Una cita en la qual s’augura una trobada. La religió s’ha de definir com la cita de l’ésser humà amb el sagrat. L’acte pròpiament religiós constitueix aquesta cita entre una presència sagrada que surt del seu amagament i l’individu que, en qualitat de testimoni, en dona fe (amb el culte, amb tots els seus ingredients de relat i narració, o d’himne i poema, o de ritu sacrificial o celebració festiva)».
