Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus estiocundum

Joan Riera

Porcella farcida d’anfós a la sanitat pública

Fa trenta anys, la conselleria d’Obres Públiques, que llavors dirigia Jeroni Saiz, em regalà una porcella farcida d’anfós. El present em semblà excessiu, sobretot perquè no estava en condicions de menjar–la. Vaig demanar a la meva dona, Isabel Fernández, que avisés al company del Diario de Mallorca Tomeu Garcias. Vag proposar un intercanvi: ell s’enduia la contundent i abundosa menjua per compartir-la amb els companys de feina i, a canvi, em donaven una humil pizza… que mai va arribar.

L’anècdota és real i falsa a la vegada. Real perquè la vaig viure en primera persona ajagut al llit 14A de la Unitat de Cures Intensives de Son Dureta. Falsa perquè era fruit dels deliris que patia a causa del llarg procés de cura d’una peritonitis. El 9 de juliol de 1992, mentre Espanya celebrava la festa de l’Expo sevillana i es preparava per a la dels Jocs Olímpics barcelonins, els cirurgians, metges, infermeres, auxiliars i molts més professionals de la sanitat pública lluitaven per donar-me una nova vida.

Albert Pagán, Jordi Ibàñez, Ricard Abizanda, Joan López, Xavier Valle, Ricard Jordà, Llorenç Socías, Joana Fontanella, Marga Sanz i molts altres, dels quals mai vaig conèixer el nom o l’he oblidat pel pas del temps o els opiacis, lluitaven per evitar que una vida s’esvaís a trenta-cinc anys.

Lliuraven la batalla per la vida, de moltes vides, allotjades a la setena planta de l’hospital. Ho feien amb escasseses materials i amb dificultats afegides. Son Dureta feia anys que reclamava una renovació a fons. Mentre els polítics debatien si seria reforma de les instal·lacions existents o construcció d’un nou hospital, la situació es degradava. Hi havia dies que no funcionava l’aire condicionat. Els llits no tenien cabuda per un malalt amb la discreta alçada d’un metre i vuitanta-set centímetres. Recórrer els passadissos per fer un TAC o una radiografia suposava un trajecte per passadissos que semblaven colpejats per un tsunami. Respiradors i altres materials havien superat amb escreix la data de caducitat.

Així cuidaven els polítics un servei sensible de l’hospital de referència de Balears. Cal recordar que en el dilema entre reforma o nova construcció guanyà la segona opció. Son Espases no fou una realitat fins devuit anys després dels fets contats. Fallaven l’estructura i els mitjans, però el que es mantenia ferm era la voluntat dels sanitaris de salvar vides mentre quasi tot el que els envoltava semblava precari.

Tres dècades després, només conec un poc tres metges de l’actual servei de l’UCI de Son Espases: Julio Velasco, Maria Riera i Javier Homar. Ara disposen d’unes modernes instal·lacions, d’un equipament actualitzat i d’espai suficient per a l’aïllament dels malalts. Però també han hagut de superar dificultats inesperades. Han lluitat contra les successives onades de la Covid. Només un exemple anecdòtic de l’esforç que les ha tocat superar. Vaig passar vuitanta dies a l’UCI de Son Dureta. Els sanitaris em col·locaren en segona posició del rànquing de llargues estades. Ara, durant la pandèmia són desenes els que han superat aquests quasi tres mesos i molts han duplicat o triplicat el temps.

De bell nou els problemes. Distints i distants, però reals. De bell nou, la càrrega de la tasca sobre les espatlles dels professionals sanitaris. Un altra vegada, s’ha demostrat que els mitjans material són importants, així i tot el que realment funciona són les persones que desenvolupen una tasca eminentment vocacional. Homes i dones que lluiten intensament per donar vida a qui està a punt de perdre-la.

Vaig tenir l’ocasió de poder agrair públicament als professionals de la sanitat pública del passat, d’ara, i del futur que m’haguessin «ressuscitat» –la paraula és del doctor Jordi Ibàñez–. Vaig dir-los: «A la ciència i l’art, sempre es troben els que foren, els que són i els que seran. Cap avançament científic s’entén sense els investigadors que formularen les bases teòriques, sense els que posaren la pedra clau i sense aquells que edifiquin sobre aquests fonaments. Tot acte sanitari es relaciona amb els metges d’ahir, amb els d’avui i els de demà». Raons de més per estar agraïts als sanitaris de 1992, als de 2022 i als de 2052.

Compartir el artículo

stats