Si no vaig errat, han passat vint anys d’ençà que s’enderrocà el mur de l’Hospital Psiquiàtric que fins aleshores separava les persones malaltes cròniques de la resta d’internes. Llavors ja es considerà tot un símbol d’un, si més no aparent, convenciment –ja fa dues dècades!- que les malalties mentals seran quasi sempre superables. Ara, amb l’enderrocament del mur que durant cent onze anys ha envoltat l’Hospital Psiquiàtric de Palma, a més de dotar la ciutat d’un nou parc -el Parc Sanitari Bons Aires-, es dona un altre pas tendent a la desestigmatització del lloc, i, sobretot, dels problemes de salut mental. L’enderrocament d’aquest sinistre mur té simbòlicament molt de petició social de perdó a les persones que hi han passat allà males vides de «reclusió».
Els símbols són força importants en qualsevol àmbit. En el cas de la problemàtica de la salut mental tinc la impressió del profà (ni sóc especialista –ni prop fer-hi!- en la matèria, ni tinc consciència d’haver patit cap malaltia mental) que els simbolismes coincideixen amb una major preocupació per part de les institucions en els àmbits internacional, estatal, i autonòmic. A tall d’exemple: L’ONU considera la salut mental com un dret humà (val a dir que el moviment internacional entorn de la Declaració dels DDHH emergents fa temps que ho reivindica); l’OMS alerta de «l’enorme impacte en la salut mental» de la condició de persona refugiada; la presentació pel Gobierno de España del Pla d’Acció 2021-2024 Salut Mental i COVID-19 per a atendre l’impacte provocat per la pandèmia; la posada en marxa de la comissió sobre precarietat laboral i salut mental a Espanya; l’activitat de l’Oficina de Salut Mental de les Illes Balears de l’IBSalut, etc. Tanmateix, una cosa és la preocupació, i una altra els recursos públics disponibles per atendre-la. D’aquí plora la criatura pel que fa a una de les desigualtats en matèria sanitària més punyent dels nostres dies.
En aquest sentit, la manca de recursos econòmics i humans per atendre la problemàtica de salut mental és sideral. Ho és de forma singular a les societats postpandèmiques com la de les Illes Balears que, a la fenomenologia general de l’època (tres crisis economicosocials –financera de 2008, covid-19, i la provocada per la invasió russa d’Ucraïna- en menys d’una dècada i mitja, emergència climàtica, crisi migratòria-humanitària, militarisme a l’engròs, ascensors socials inutilitzats per l’obsolescència programada del capitalisme realment existent en l’època present, ascensors convenientment reparats per a l’ascens del protofeixisme ...), s’hi afegeix la consolidació d’una societat illenca de superlatiu risc (amb els seus efectes psíquics) a conseqüència de la seva dependència del monocultiu turístic -tal com vam poder tocar amb les mans en el confinament pandèmic- per a garantir les condicions d’existència material de la ciutadania.
Vull dir, amb tot plegat, que, com li vaig escoltar dir en una ocasió al doctor en antropologia social per la Universitat de Barcelona (UB), Sergi Yanes, «el bosc és molt més que una suma d’arbres», és a dir, el fenomen de la mala salut mental no és només la suma de molts casos individuals de major o menor gravetat, és part essencial de l’actual «estat de malestar». Per tant, no és exclusivament un assumpte de salut. Em sembla evident que cal problematitzar el fenomen des d’una perspectiva política.
Això és el que fa, per exemple, la pel·lícula de l’artista María Ruido intitulada Estado de malestar (disponible a youtube). D’aquest documental, estrenat el 2019, allò més interessant és, al meu parer, l’enfocament de la directora sobre capitalisme i patologies mentals, amb un relat articulat entorn de dos protagonistes principals: Els i les activistes del moviment «Orgull Boig» (Orgullo Loco), i la veu en off del psiquiatre Guillermo Rendueles.
Dirigint-se a alguna víctima de la manera de vida capitalista de la precarietat laboral i vital -com ara no tenir garantit un sostre sota el qual viure- que tants danys invisibles provoca, Rendueles encunyà la frase de «tu no necessites un psiquiatre, sinó un comitè d’empresa». Des de llavors, la frase ha esdevingut en referent contra la consideració d’ocupació de qualitat mentre existeixin riscos laborals psicosocials.
En qualsevol cas, per esvair l’actual «estat de malestar» no basten els símbols i els referents. En matèria de salut mental no sembla que basti desestigmatitzar. Més aviat sembla imprescindible enderrocar els murs que impedeixen polítiques públiques integrals que garanteixin igualtat d’oportunitats de debò a gaudir a tothom de bona salut mental.
