Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

La potada

És l’expressió de la violència sense control. La ràbia del covard. La còlera del ressentit. L’encegament de l’eixelebrat. La follia de l’estupidesa i de l’estúpid. El fanatisme de l’antihumanisme. L’encegament del què no estima al proïsme ni, probablement, a sí mateix. La potada pot causar dolor. També pot liquidar la vida, com malauradament s’ha demostrat fa pocs dies a Mallorca. La mort de l’innocent que està assegut a les escales d’una discoteca de Cala Major. La de Sebastià Femenias Salvà, un jove cuiner que sols cercava una mica de diversió de cap de setmana. Un professional que, segons aquells que el conegueren, era una bona persona que dedicava part del seu temps a col·laborar en causes solidàries.

La vida segada per una acció que no durà ni un segon. Les il·lusions, els amors, les amistats s’esvaeixen en un no res. La tragèdia s’amaga darrere un moviment que veim repetit quasi cada diari. En una manifestació, quan els policies i aquells que protesten arriben a la confrontació. Al cinema també s’hi veuen potades, sobretot a les pel·lícules d’arts marcials. A internet es poden trobar llistats de les millors que s’han projectat a la pantalla gran. Jean Claude Van Damme guanya quasi sempre al mític Bruce Willis. Al futbol sol ser el resultat de la impotència del defensor quan l’acara un davanter hàbil amb la pilota als peus. Impotència és una idea que també es pot aplicar a les agressions ‘civils’. A l’esport, una potada ha posat fi a més d’una trajectòria que s’albirava brillant.

La potada a una persona ho és també a la racionalitat. S’empra l’extremitat inferior quan es té el cervell incapacitat, anul·lat o afeblit. On preval la raó no hi ha lloc a l’agressió. És el darrer ‘argument’ de qui no té seny. No es pot menysprear aquest tipus de violència. La societat avui democràtica que compta amb individus que argumenten a potades, demà –si minven els drets civils– trobarà torturadors per apallissar al dissident o per matar a trets a aquell que sigui assenyalat pel dit del dictador.

Les bregues multitudinàries comencen amb els dos bàndols amb les cames per davant. Les cites per armar gresca entre afeccionats al futbol comencen a cosses –és possible que a altres esports succeeixi alguna cosa semblant, però no record cap cas–. No basten els dits d’una mà per comptar els casos mortals en ls darrers anys: Aitor Zabaleta, Manuel Ríos… Els crims comesos per una massa de gent irada i orada acaben massa vegades amb la víctima a terra, indefensa i impotent, mentre la vida se li esvaeix a cada potada que li llancen. Recordar la mort de Samuel Luiz Muñiz esgarrifa. Succeí fa tan sols un any al passeig de Riazor de A Coruña, quan un ramat furiós el colpejava sense pietat tan sols per la seva condició sexual.

Desconec si la Justícia condemnarà per assassinat, homicidi o homicidi imprudent al culpable d’aquesta agressió amb conseqüències que no tenen remei. En qualsevol cas, la llei hauria d’incloure un agreujant d’estupidesa per aquest tipus de delicte. Qualificar de mala sort, de fatal casualitat la potada que causà la mort a Sebastià, seria menystenir el símptoma d’una greu malaltia social. Eradicar o almenys reduir aquesta violència no s’aconseguirà si és considerada accidental. Tampoc si es normalitza que grups de ciutadans, habitualment joves, considerin una diversió quedar per apallissar-se els uns als altres. La potada fou l’arma que va cometre l’homicidi de Cala Major. El culte a la violència és el cervell i la mà que guia les cames.

Compartir el artículo

stats