Balears acaba d’aprovar una nova llei turística. Des de la primera legislatura autonòmica, que començà el 1983, una vintena de normes que cercaven ordenar aquesta activitat essencial de la nostra economia han nascut a la sala de les Cariàtides del Parlament.
Hi ha decrets fonamentals com els que duen el nom de Jaume Cladera, primer conseller de Turisme. Hi trobam ‘POOTS’, o Plans d’Ordenació de l’Oferta Turística. S’han aprovat almanco tres lleis que tenien voluntat d’establir una regulació general –1999, 2012 i 2022–. Si el PP governa la pròxima legislatura, diu, n’hi haurà una quarta perquè canviarà la que acaba de donar a llum Iago Negueruela. Tenim lleis de regulació de l’oferta extrahotelera; de camps de golf; de càmpings; de turisme rural; d’embelliment de zones turístiques; d’aprovació, derogació i reaprovació de l’anomenada ecotaxa…
És evident que els nostres polítics no creuen en Confuci ni en el Baró de Montesquieu. El filòsof xinès afirmava que les lleis conviden a les persones a fer trampes i que la vertadera cohesió d’una societat no s’aconsegueix amb normes sinó a través del compliment dels seus ritus. El jurista francès mantenia una idea molt semblant: «Quan un poble té bons costums se simplifiquen les lleis».
Només dos exemples locals de la relativa utilitat de les lleis quan la pràctica es troba viciada. Cladera aprovà el primer gran decret per millorar la qualitat del turisme illenc. En essència establia que les noves places hoteleres haurien de tenir una zona verda de seixanta metres quadrats per cada llit. Els empresaris lloaren aquesta decidida opció per la qualitat, però molts dels que tengueren coneixement del tràmit, varen córrer per presentar projectes de nous establiments que no es veiessin afectats. És a dir, defensaren els hotels dels anys seixanta en els quals les úniques zones comunes eren la recepció i el menjador. I això que els seixanta metres de jardí aviat foren poca cosa i s’augmentaren a cent vint.
El segon cas és el de la Llei de Turisme de 2012, promoguda quan Carlos Delgado era conseller de Turisme en el Govern de José Ramón Bauzá. L’articulat generà molta oposició per la limitació que posava al lloguer turístic. No agradava ni als batles del Partit Popular. El de Pollença, per exemple, sabia que al seu municipi tenia centenars de votants que completaven els seus ingressos amb el lloguer dels seus habitatges. La solució aportada pel responsable de l’Executiu fou tan senzilla com aclaridora: no canviarem la llei, però no l’aplicarem en aquest aspecte.
Avel·lí Blasco, que ha estudiat a fons la legislació turística de Balears, l’ha qualificada d’intensa i, no obstant això, insuficient. En un article publicat fa anys considerava que l’abundosa normativa, de vegades pionera a l’Estat, era insuficient. A més, feia aquesta advertència: «Los nuevos parámetros introducidos por esa legislación han sido asimilados sin demasiado esfuerzo por los promotores turísticos, con lo que la oferta ha seguido incrementándose sostenidamente». També posava negre sobre blanc la manca de coordinació amb les normatives urbanístiques. Municipis que practicaven un control estricte del creixement es trobaven amb veïns que optaven per un desenvolupisme insostenible.
El conseller Negueruela escrivia dimecres un article a aquest mateix diari en el qual afirmava que el plantejament de la llei: «Generará soluciones capaces de mejorar la experiencia del turista, la calidad de vida de los residentes y las condiciones laborales de los trabajadores». També deia que es facilitaran «reformas que apuesten por un crecimiento inclusivo y sostenible que nos permita continuar llevando al turismo hacia la calidad, desterrando los excesos y promocionando nuestro patrimonio, así como la riqueza ambiental y cultural de nuestras islas».
Està bé que el conseller es declari un optimista radical. Tal vegada s’hagi excedit en les bondats de la llei. Els antecedents i la manca de bons costums, en el sentit confucià, de la nostra societat fan creure que els seus efectes seran molt més limitats. Això si la norma no se’n va a fer punyetes d’aquí a un any. I, per descomptat, no ens conduirà a un país imaginari on regnin la concòrdia i la natura per damunt la cobdícia i les excavadores.
