Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Això de la monarquia

La tornada del Rei Emèrit des del seu refugi saudita per retre una visita fugaç als amics de la vela i a la família crítica posa una vegada més al descobert les misèries polítiques i morals de l’anomenat Règim del 78. La visita serveix, en efecte, per constatar la barroera complaença del sistema amb un delinqüent mancat d’escrúpols, que se’n riu del món, de la bolla i d’ell mateix, eximit de responsabilitats gràcies a la relació de privilegi que gaudeix dins les altes instàncies de l’Estat (ben igual que la Casa Reial sencera). No d’altra manera, precisament per aquest tractament de privilegi, abans que cap investigació judicial comencés era del tot segur que el Tribunal Suprem faria les tombarelles dialèctiques necessàries per exculpar l’Emèrit de qualsevol delicte que hagués comès, i ha estat així. La visita llampec ha servit també per evidenciar les tares eloqüents d’una democràcia que els seus innombrables exegetes qualifiquen cada dia, vingui o no a tomb, d’exemplar, modèlica i etcètera, i que no deixa de ser per moments una maldestra recomposició del franquisme. Maldestra o, potser, intel·ligent recomposició. Dependrà de la perspectiva de cadascú.

Per analitzar-ho tot plegat amb un cert rigor sembla necessari saber, primer, d’on venim. Saber els orígens de tot plegat. A vegades s’oblida —l’oblit és del tot interessat de part dels afavorits per l’estatus vigent— que el rei Joan Carles I, que va passar sota pressió a la subcategoria d’emèrit perquè els seus recurrents escàndols posaven en perill la pervivència mateixa de la institució monàrquica, havia estat nomenat pel dictador Franco. Recordem que l’any 1947 Franco establí que Espanya es constituïa en regne i el 1969 decidí nomenar Joan Carles I com el seu successor, per deixar-ho tot fermat i ben fermat en previsió que arribaria un dia, venturós, que ell no hi seria. Per això, perquè Espanya ja tenia un rei designat pel dictador, la monarquia apareix a la Constitució del 78 com la forma en què es constitueix l’Estat. En definitiva, la forma de l’Estat és una monarquia perquè Franco, mort el novembre de 1975, ho volgué i els qui conduïren la Transició acceptaren disciplinadament el seu pervers llegat.

Demostrar que el règim polític vigent té molt de pervivència i continuisme amb el franquisme, per bé que amb una façana diferent, no és gaire difícil si considerem el fet capital que els redactors de la Constitució del 1978 donaren per bo el nomenament de Franco i la implícita forma monàrquica de l’Estat. Espanya és, doncs, una monarquia perquè Franco volgué que ho fos. Així les coses, serà oportú tenir present que Franco s’alçà en armes l’any 1936 en contra de la II República que aleshores vigia; que la derrotà militarment i la derrocà, i que implantà un règim dictatorial i sanguinari que perdurà 40 anys. Aleshores, mort Franco, allò que hagués suposat un canvi radical de paradigma i la superació de quatre dècades de dictadura, hauria estat la recuperació de la forma republicana de l’Estat. Però la Transició optà per establir una connexió indeleble entre el nou sistema i el vell.

Encara hauríem d’afegir que Joan Carles I jurà en el seu dia, davant Franco, lleialtat als Principis Fonamentals del Moviment —el suport ideològic del franquisme— i que mai no ha jurat la Constitució del 1978. La manca de jurament deixava clar a qui devia el càrrec i palesava que ni parlar-ne, de trencaments amb el passat. Tanmateix, que la monarquia hagi persistit i que el monarca actual, que és l’hereu de l’hereu, exemplifiqui cada dia, amb la seva presència pública, els seus irresolubles orígens il·legítims, és un mal que s’arrossega com una cadena feixuga, però no és l’únic mal. D’aquest mal se’n deriven altres mals. De la continuïtat entre els dos règims, en efecte, s’ha esdevingut la persistència d’un alt funcionariat proveït d’una magnífica capacitat de condicionar, quan no d’imposar, les decisions de relleu. La persistència també, per descomptat, d’uns cossos judicial, policial i militar incapaços de renovar-se ideològicament i que han begut de les mateixes fonts emmetzinades d’aleshores. I, encara, la conservació dels privilegis econòmics dels particulars i les empreses que naixeren, creixeren i s’engreixaren a l’empara del franquisme. Bastarà dir com a colofó que mai no ha estat possible jutjar el franquisme, que es considerat com un qualsevol període històric i en cap cas com una anomalia (el Tribunal Suprem, dixit). El continuisme té aquestes coses.

Podem imaginar la rèplica. A Espanya els partits polítics són legals, els drets fonamentals estan reconeguts i els ciutadans tenen l’opció de votar cada tant per triar els seus representants. Més encara: la Constitució del 1978, que conservà la monarquia franquista, fou votada majoritàriament per la població en referèndum i, per tant, legitimada. Comencem per desbaratar la darrera objecció: quan la Constitució conserva a l’articulat la monarquia deixada per Franco ho fa dins un paquet en el qual, alhora, es reconeixen les llibertats públiques i els drets fonamentals. Per tant, si els ciutadans rebutjaven la Constitució pel fet que establís la monarquia com a forma de l’Estat, rebutjaven també les llibertats i els drets fonamentals. Dir no a la Constitució era dir no a tots aquells avanços democràtics formals. Tanmateix, allò cert i segur és que mai els ciutadans no han estat convocats expressament per decidir entre monarquia o república, proposta non nata que hauria estat un mètode de legitimar el que fos. Un apunt final per tractar de reblar el clau: la monarquia, en el referèndum del 1978, no era una opció perquè ja venia imposada fossin quins fossin els resultats, de manera que es tractava de votar entre una monarquia parlamentària i una monarquia sense més additaments (d’un contingut que restava pendent de definir i que hauria pogut suposar el retorn al passat de les lleis fonamentals franquistes).

Que les llibertats públiques i els drets fonamentals hi són i que podem votar els nostres delegats a les institucions (amb el matís imprescindible que votarem les llistes que prèviament hagin disposat els partits polítics), sembla una certesa. Tanmateix, no hauríem de confondre pas la forma amb la materialitat, ni en el terreny de la política ni enlloc. Perquè si ho fem i creiem que la mera enunciació d’un dret el fa efectiu, no trobarem cap explicació, posem per cas, a les condemnes a llargs anys de presó imposades als líders independentistes catalans, a l’obligat exili d’altres líders, a la condemna a Valtònyc per injúries a la Corona, a l’espionatge massiu per motius ideològics... No hi trobarem explicació si no abordem la conceptuació d’Espanya com un Estat que, sota les formes democràtiques, amaga pràctiques totalitàries i lliberticides, filles preclares, precisament, d’una tradició i d’una manera d’entendre la vida pública que ve del franquisme i de més enllà.

Compartir el artículo

stats