En un IES qualsevol de Mallorca, és a dir, Institut d’Educació Secundària, dins d’una sala de professorat qualsevol, en un racó de les seves quatre parets hi ha un espai reservat als sindicats, perquè puguin penjar discretament la seva «propaganda», acords presos amb l’administració mitjançant mesa sectorial, jubilacions, quotes, retribucions, càrrega lectiva, burocràcia, ràtios i altres assumptes que, al capdavall, justifiquen més o menys la seva existència. Els missatges són múltiples i gairebé tots remarquen el que han aconseguit, ja que sempre és més fàcil parlar d’èxits que no de fracassos. Ara bé, perquè arribin a tothom aquestes comunicacions, per si hi ha algun descuidat que entra poc a la sala comuna del professorat o no ha vist els pasquins sindicalistes ni el lloc on els pengen, els equips directius estan obligats a transmetre-ho mitjançant correu intern. Un d’aquests sindicats, el nom del qual no és rellevant, amb la seva habitual claca divulgativa, no sé si deliberadament, manifestava el següent eslògan o lema: «0,0 religions a les aules». En principi vaig entendre que hom havia de «beure» la religió sense alcohol, però després vaig pensar que no és el mateix 0,0 que sense alcohol, puix que la 0,0 sempre porta una petita graduació alcohòlica, per això cal especificar-lo en l’etiqueta i així alliberar-se de tota confusió. I si porta cafeïna o altres estimulants, ai les!, aleshores la convertim en opi, i ja hem begut oli, no ens la podrem treure mai del damunt, la transformarem en necessitat i, com sabeu, la necessitat crea dependència. I si en lloc de posar aquesta missiva, haguessin apostat per la beguda energètica de Red Bull, diria quelcom així: «la religió et dona ales». La perspectiva canvia totalment. Potser en comptes de molins, hom hi veuria gegants als quals cal abatre, però l’únic que faríem és tan sols xocar amb les seves aspes. En quina facilitat som capaços de desvirtuar la realitat. Amb tot, està molt bé això de no promocionar l’alcohol en l’aula de religió, d’aquesta forma evitarem ser benaurats dues vegades, ho dic per l’efecte que a vegades provoca la intoxicació etílica; per tant, amb una sola vegada que siguem benaurats és ja més que suficient, no cal passar-se, per si de cas. Potser tenia raó Cioran quan declarava que fantàstica seria la religió si no hi hagués creients, tan sols la inquietud religiosa de la transcendència. Baldament la gent no li trobi utilitat, no és temps malgastat el que s’empra per conèixer les religions, sempre és allà al davant, a tocar; tanmateix, inabastable. En fi, la religió és una exteriorització de l’esperit humà que impregna moltes de les seves realitzacions, paraules que no som meves, sinó que surten de la boca de Karl Marx. Cal descórrer la cortina i mirar que passa en la rebotiga i ser capaç de veure allò que no es veu a simple vista. Evidentment no parlo de percepcions extrasensorials o de processos metapsíquics o clarividències profètiques. Això ho deixo a Iker Jiménez i el «Cuarto Milenio». No, jo em pregunto per la feina dels sindicats. Què és el que fan?, defensen treballadors o defensen tan sols punts ideològics segons el color de la bandera que branden? No s’hauria de separar una cosa de l’altra? Els sindicats, estan o no estan al servei del treballador? Qui els ha fet àrbitres de la feina dels altres? Són ells els qui decideixen que tu puguis treballar aquí o allà? En què quedem?, perquè quan la justificació és simplement ideològica —i això sí que em preocupa—, llavors desapareix l’empatia i el sentiment de compassió envers l’altre, i la consciència per res queda afectada. Això em fa pensar que una visió inalterable correspon a una consciència més rígida que, amb el mateix objectiu de defensar-se, impedeix, diguem-lo amb una paraula que està molt en voga actualment, la resiliència i que ens fa perdre contacte amb altres realitats. Més enllà de la significació ideològica i teòrica —socialisme utòpic, com el de Proudhon, marxisme de Marx i Engels o l’anarcosindicalisme de Bakunin, tots tenen en comú l’esforç dels obrers contra el sistema productiu i burgès—, la feina dels sindicats és atendre les exigències dels treballadors i dignificar llurs condicions de vida laboral a causa de l’abús, diguem-ne, d’empresaris sense escrúpols. Quan truco a la porta d’un sindicat, aquest té l’obligació d’atendre’m. Podríem dir que aquest és el seu jurament hipocràtic. No fer-ho atempta o vulnera les bases més elementals del sindicalisme encara que estiguin vinculats a partits polítics. Molta gent està afiliada a un sindicat, terme conegut com a sindicalisme associatiu, lligat al model de gremis, i aquí rau la seva força davant d’una empresa. Altres, com el sindicalisme general, no necessàriament han d’estar inscrits a cap sindicat, és més obert i integral, però per a subsistir ha de menester ajuts externs, generalment fons públics per així mantenir la seva estructura bàsica. Tant uns com els altres, han de defensar el treballador, independentment de la seva ideologia, condicions de treball dignes, acompanyat d’un salari segons conveni, amb contracte, amb cobertura mèdica: malaltia, accident o baixes, treball regulat a partir d’una edat. I insistir sobre les responsabilitats dels empresaris o de l’administració. Tot això ha estat un llarg camí de consciència col·lectiva, un procés de lluita que s’ha anat exhibint a través de protestes i reclamacions. El criteri que els ha de guiar no és protegir els drets dels llocs privilegiats, sinó atendre principalment els treballadors més vulnerables. I pel que fa al sindicalisme dins del col·lectiu docent, hi ha raons que demostren un desencís creixent. Corrupció, malversació de fons, falta de capacitat de negociació enfront de retallades socials i laborals i una campanya mediàtica de desprestigi social. No dubto de la vàlua del món sindicalista en la vida laboral de cada treballador i treballadora que, exceptuant avantatges partidistes, han aconseguit guanys que en altres temps haguessin estat quasi impossibles. És fàcil retallar drets socials i laborals; en canvi, es necessiten anys i panys per obtenir-los. La vida és com una tela brodada —deia Schopenhauer—, ja que té dues cares, el costat dret i el revés. Mentre que el primer ens mostra el bonic que és el tapís, en el revés ens permet entreveure com s’entrellacen els fils de la trama. Per tant, això és una crida a la transparència, a defensar veritablement els interessos dels treballadors tot fent pressió als qui correspongui, no a trepitjar-se els uns als altres, posant bastons a les rodes. I que els polítics, al seu torn, facin la seva feina, que ja està bé de fotos i narcisismes cada vegada que surten al carrer. Acabo amb l’oració d’un parenostre molt particular, el de Miquel Martí i Pol que va treballar durant trenta anys en una empresa tèxtil a Roda de Ter (Plana de Vic) anomenada La Blava, extreta del poemari La Fàbrica: «Pare nostre que esteu en el cel, sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen. El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s’apropa, amén».
