Actualment existeixen a Europa tres mètodes de contractació del professorat: els processos selectius oberts, les oposicions i les llistes de candidats. Majoritàriament, gairebé tres quartes parts dels països, tenen un sistema de contractació obert (Eurydice, 2018). Aquest sistema majoritari a Europa és força criticat pels sindicats educatius al nostre país.
Això va tornar a ocórrer la setmana passada en aquest periòdic, quan Cosme Orell, president de la JPDnU, va contestar a un escrit de Manel Perelló sobre la governança dels centres. Diversos aspectes ens preocupen a molts docents sobre aquesta lletania, una repetició amb l’única argumentació de què un sistema obert d’elecció serà una porta oberta a contractacions a dit i per «endolls». Un argument únic, i al mateix temps, fàcil de desmuntar.
Volem subratllar amb rotunditat que la provisió de places, tal com està concebuda en l’actualitat, no funciona. Les dues modalitats que es presenten al nostre sistema (llistat de candidats i oposicions) no asseguren un filtre qualitatiu a l’hora d’accedir a una plaça docent. I això ens preocupa a molts. Perquè no afavoreix el desenvolupament idoni dels Projectes Educatius (PEC) que democràticament han estat aprovats als centres. Perquè tampoc hi ha una avaluació continuada ni un seguiment del compliment de les obligacions que tenim com a professionals de l’educació. Perquè en massa ocasions, docents professionals, i compromesos amb el PEC, han de duplicar esforços perquè hi ha mestres que no compleix amb les seves obligacions. I encara, perquè assistim amb força preocupació com una vegada sí i una altra també s’avantposen uns suposats drets dels docents per davant dels drets dels infants a una educació de qualitat.
Aquest fet provoca que aquest alumnat ha de patir un seguit de canvis de mestres per la manca d’estabilitat dels claustres en l’actual sistema, quan el que necessiten és continuïtat. O patir a uns docents (pocs, és cert, però al mateix temps excessius) que no fan bé la seva feina. O com els centres pateixen una pèrdua temporal i econòmica en l’àmbit de la formació permanent, ja que han d’estar acompanyant i formant a docents nouvinguts cada any pels perseverants canvis de professionals.
Els sindicats, a l’hora de defensar aquest sistema, sempre al·leguen a quatre aspectes: publicitat, concurrència, mèrit i capacitat. Res a dir. Ara bé, pensar que l’actual sistema assegura els dos darrers dels aspectes és fer-nos trampes al solitari. Si el mèrit i la capacitat estan lligats a l’antiguitat o a la formació (que en molts de casos, no és sinònim de professionalitat), està clar que es converteixen en un avantatge que no avalua vertaderament l’acompliment dels deures dels docents. I, per tant, afecta la qualitat del sistema públic.
Volem docents capacitats. Realment capacitats. L’escola pública necessita els millors docents. I ara per ara, això no succeeix perquè tenim una provisió de places als centres que no vetlla perquè això succeeixi.
Dins de l’àmbit educatiu, i per descomptat a IxP, demanàvem un canvi de sistema i una perfilació de places que afavorís uns claustres estables, un desenvolupament eficaç dels PECs, un treball cooperatiu on els docents s’impliquin i, per sobre de tot, uns infants que gaudesquin de docents preparats, professionals i amb una continuïtat al centre. Aquesta seria una primera passa per la millora del sistema. I la proposta de perfilació, basada en el PEC, ha de respectar tant sí com no els quatre aspectes esmentats abans. En aquest punt cal remarcar que, de cap manera, l’equip directiu seria el responsable d’aquest sistema. El sindicat STEI ho ha afirmat en massa ocasions i a més, es va dedicar tot un curs a afirmar aquesta falsedat a reunions amb els claustres dels centres de les Illes Balears. I no. En cap lloc diu que les direccions dels centres hi serien les responsables. Ho podeu comprovar a la web d’IxP. Ans al contrari. Hauríem de plantejar una comissió formada per famílies, claustres, direcció, administració i inspecció la que sota uns criteris seriosos, transparents i públics, pogués engegar aquest canvi. I amb la contínua avaluació dels docents per vetllar pel dret superior de l’infant, aspecte que també per votació dels sindicats es va eliminar del text d’IxP al seu pas pel Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB).
Amb l’excusa que és una mesura neoliberal, s’hi neguen al canvi. I justament afavoreixen això: les forces neoliberals, en la cerca del darrer negoci públic que pot caure a les seves mans, tenen l’argumentari perfecte per ficar-hi mà. Diran que l’escola pública no funciona. Diran que no té bons resultats. La voldran seva. I en part tindran raó. I una de les principals causa és la provisió de places i les seves nefastes conseqüències. Per això reivindiquem un percentatge de perfilació de places. De cap manera és una mesura neoliberal. Recordem que és el sistema que s’empra en gairebé tres quartes parts dels països europeus. Per exemple, a Finlàndia, poc sospitosa de tenir un sistema neoliberal quan té un 97% d’escoles públiques. En reflexionem sobre això? Els sindicats, ara per ara, són unes forces conservadores que impedeixen un canvi que permetrà augmentar aquesta qualitat i una millora substancial de l’escola pública. Una escola pública que ha de ser de qualitat, i per això, necessitem els i les millors professionals dins d’ella. Així, posarem en dificultats a aquells que volen desmantellar-la. I sobretot, afavorirà als infants que són l’objectiu principal d’aquesta.
