Na Glòria té 12 anys. Viu amb la seva mare, víctima de violència masclista, a un pis llogat que paguen a mitges amb una ajuda dels serveis socials i amb el que guanya la seva mamà treballant. Van justes per poder pagar la llum. Na Glòria sempre ha estat molt espantada de quedar al carrer, sense casa, i recorda amb terror els dies del confinament, quan no podien sortir de la llar i el company de la mare començava a posar-se nerviós i a cridar. Recorda les parets de l’habitació, el soroll de les portes de la casa amenaçadores tancant-se i obrint-se i l’alè que feien les dues quan la portassa del carrer es tancava i ell partia.
La seva tieta Àngela ha estat mare aquesta setmana d’un nin, el seu cosí Andreu, preciós, que té la sort de tenir dues mares. Amb la seva altra tieta, n’Imma, més moderna que jo què sé, són molt còmplices elles dues, l’estima molt. Recorda que quan la seva mare tenia feina ella quedava a casa les tietes i sempre s’ho passava superbé. Ella li va donar a conèixer els còmics japonesos. Ara, na Glòria ha començat a estudiar japonès amb una amiga de la seva tieta Imma que l’ajuda amb l’escriptura; és molt difícil.
El millor amic de na Glòria és en Jordi. És un noi trans, i van a la mateixa classe. En Jordi està absolutament enlluernat per una noia de la mateixa escola, però no gosa dir-li res perquè sent que no és per ell. Na Glòria no entén per què pensa així i sempre li ha dit que és un xicot molt guapo. Si no fos perquè ell no la mira amb aquests mateixos ulls, na Glòria li diria per sortir.
Aquest matí, na Glòria ha sabut que, al pati de la seva escola, aquest passat diumenge es va fer un dinar de germanor per celebrar el dia de la família i quan ha sabut qui l’organitzava, un partit que defensa les famílies tradicionals, que nega la violència masclista, que exclou a les persones per les seves preferències sexuals i que pensa que en Jordi pateix alguna mena de malaltia, no ho entenia. Al principi, ha pensat que no ho havia llegit bé, que a la seva escola sempre s’han respectat les diversitats, i ho ha tornat a llegir. Ha parlat amb el seu coordinador de coeducació i s’han mirat incrèduls.
«Sí, i no hi podem fer res quan això passa; hi tenen dret. Altres vegades s’ha cedit aquest espai a agrupacions diverses», ha escoltat mentre ella pensava «a la meva escola, el lloc on tots ens hem de sentir segurs, també hi tenen dret a fer una diada de germanor aquells que neguen la meva vida, la violència masclista que hem patit la mare i jo, aquells que diuen i defensen que el cosí Andreu no ha nascut a una vertadera família, els que emparen la transfòbia i l’homofòbia i els que creuen que les dones ens hem d’amagar darrere dels homes. Al pati de la meva escola!».
Aquest relat és una ficció, però no s’allunya de la realitat. La realitat és que emparam a l’extrema dreta i deixam que ocupin espais que en teoria han de ser segurs i lliures de discriminacions. La intolerància és incompatible amb els espais significatius de l’escola, més al contrari: ha de ser el principal escenari de seguretat on promoure el desenvolupament socioemocional, la resiliència, entesa com un procés generat per les persones que afronten situacions de dificultat, reforçar-se i adquirir aprenentatges a través d’experiències gratificants. És una de les principals institucions de socialització, juntament amb la família, que ha de promoure valors democràtics i respectuosos amb les diferències. Com bé apuntava la ministra Irene Montero fa uns dies, la ultradreta és contrària a «garantir els serveis públics i la materialitat concreta, les coses del menjar, que permeten a les famílies viure, ser felices i gaudir de la vida», que és pel que feim feina nosaltres: per oferir vides dignes per a totes les famílies.
