Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

El Sinn Féin

Ilustración. DM

Aprofitant l’esdeveniment de les últimes eleccions a Irlanda del Nord i de l’excel·lent resultat que ha aconseguit el Sinn Féin —històric, han subratllat tots els analistes—, i que ha atret àmpliament l’atenció del món polític internacional i dels mitjans de comunicació, voldria fer-ne quatre notes, insuficients certament, probablement per la seva complexitat, amb el propòsit de posar una mica més de llum a la seva convulsa història; així l’espero. Irlanda és, com deia un dels personatges de l’Ulisses de James Joyce, el símbol d’un mirall esquerdat, el mirall esquerdat d’una serventa. Dos estats que ja estaven enfrontats molt abans de la seva fundació: la República d’Irlanda i Irlanda del Nord. És part de la seva memòria, sempre subjugada sota l’ombra del colonialisme de l’imperi anglès. Per això, amb més raó si cal, l’espectacular triomf del Sinn Féin (significa «nosaltres mateixos»), un partit obertament nacionalista i de tarannà republicà. Efectivament, amb Michelle O’Neill al capdavant, ha guanyat les eleccions a l’Assemblea de Stormont per primera vegada en la seva història amb el 29% dels vots emesos i vint-i-set diputats de noranta que conté el Parlament irlandès, mentre que el Partit Unionista Democràtic (DUP) ha aconseguit el 21% dels vots amb vint-i-cinc diputats i ha vist com les seves expectatives no han estat assolides. Com a tercera força en aquests comicis, el Partit de l’Aliança amb el 13,5% dels vots i disset escons, una formació considerada proeuropea, que no és ni nacionalista ni unionista, sinó de centre i moderada. Tant el Sinn Féin com el Partit de l’Aliança han sabut connectar més bé amb les necessitats de la ciutadania, ja que varen fer més referència a qüestions socials, el cost de la vida i la salut. Precisament O’Neill ha manifestat una vegada coneguts els resultats que el seu lideratge serà inclusiu, obert a la diversitat, perquè així garanteixi els drets i la igualtat de tots els oblidats i exclosos. Des de fa temps els nacionalistes del País Basc i de Catalunya s’emmirallen en el Sinn Féin, perquè és considerat un partit fort i resistent, que ha sabut guanyar-se, en part, el favor del poble mitjançant el vot de protesta. En el programa del Sinn Féin anava inclòs la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació, però la decisió última recau en el govern britànic, que ara per ara està en contra d’aquesta consulta. Amb l’històric Gerry Adams el partit va fer un capgirament cap al compromís, l’adaptació constitucional i el consens, així com l’acceptació de l’existència d’Irlanda del Nord, una evidència, malgrat tot. Fins fa a penes poc, el Sinn Féin era vist com a un partit que donava suport a l’IRA, el braç armat de l’agrupació i sempre a l’ombra d’accions terroristes, sobretot a partir de la dècada del setanta del segle passat, arran de l’anomenat Diumenge Sagnant, una autèntica massacre perpetrada per l’exèrcit britànic a la localitat de Londonderry. Amb l’augment de la violència, el govern de Londres va decidir eliminar el govern de Belfast i instaurar-ne un sota la seva vigilància. Més endavant, en el 1973, amb un plebiscit realitzat a Irlanda del Nord, el 60% de la població va votar a favor de la unió amb Gran Bretanya. Mentrestant les enemistats entre catòlics i protestant anaven en augment fins a agafar magnituds inimaginables. L’anomenat Acord de Divendres Sant, el 10 d’abril de 1998, va segellar la pau entre els nacionalistes catòlics i unionistes irlandesos protestants, revalidada a Irlanda per un 95% de la població i en l’Ulster per un 71%. Comprendre bé quina és la situació d’Irlanda i dels irlandesos actualment, demana una mirada cap enrere, especialment a partir del segle XVI, i així situar-nos en l’Anglaterra protestant d’Enric VIII i el procés colonitzador portat a terme en aquestes terres. El monarca vol posar ordre a la Irlanda catòlica de sant Patrici, patró i fundador, dividida en diferents clans i que no hi havia un líder prou carismàtic capaç de guiar-los a tots plegats. El desgavell és tal que el rei aconsegueix consolidar el seu poder a través d’expropiacions de terres i instaurant una província de parla anglesa, l’Ulster. La identitat i la llengua gaèlica queda reduïda a no-res, a l’àmbit privat de la família, i es persegueixen als catòlics, principalment els capellans, que esdevenen màrtirs de la causa, mentre es fa una campanya de repoblació anglesa i protestant. Això fa que a poc a poc es creï un grup de població desposseïda de les seves propietats, de parla gaèlica i de religió catòlica i una població de parla anglesa i de religió protestant que gaudeix dels privilegis del rei. Per tant, una illa on es comença a confrontar dues tradicions antagòniques, que va més enllà del purament ètnic, per a convertir-se en un problema religiós. Mentre que la comunitat protestant s’estimava més mantenir la unió amb Gran Bretanya (d’aquí el terme unionisme), els catòlics (nacionalistes), s’oposaven obertament. Tanmateix, els protestants també es dividiren en dues faccions: els unionistes, més moderats (classe mitjana-alta) i els lleialistes, més radicals (classe treballadora); entre els catòlics passa quelcom semblant, d’una banda, tenim els nacionalistes (classe mitjana) i, de l’altra, els republicans (classe treballadora). A poc a poc comença la resistència i ensems la lluita per a recuperar la sobirania perduda. El malestar de la pagesia, per un costat, i dels terratinents, per l’altre, va obrir les portes tant a catòlics com a protestants cap al desig d’una independència del regne anglès. Però Anglaterra va suprimir qualsevol vestigi d’autogovern amb la integració d’Irlanda al Regne Unit, fet que va provocar una situació insostenible per l’incipient nacionalisme. A això cal afegir-hi la gran fam de la patata (un fong que va destruir les collites de patata) que va provocar la mort d’un milió de persones. Més endavant, amb la Revolta de Pasqua l’abril de 1916 es va proclamar la República d’Irlanda independent de l’imperi britànic —en plena Primera Guerra Mundial—, en què tot va esclatar en una guerra de guerrilles. Els comtats que no s’annexionaren a l’emancipació (foren sis) el govern britànic els convertiren en el país d’Irlanda del Nord (any 1920), tot conservant el concepte de Regne Unit. Per tant, es tracta d’una vera partició de l’illa. Una gran part de la comunitat protestant es va concentrar en el nord-est de l’illa, fet que explica en gran part l’existència de tants litigis. La resistència de la comunitat protestant del Nord d’Irlanda a renunciar a la seva participació en el Regne Unit per tal d’integrar-se a la República d’Irlanda té els seus orígens, tal com hem dit abans, en el procés colonitzador. Les dues parts de l’illa es van desenvolupar al llarg del segle XX de manera independent. Irlanda del Nord es va convertir en un Estat sectari on la distribució demogràfica va condemnar la comunitat nacionalista a la minoria permanent, mentre que la comunitat unionista mantenia tot el control i va legislar de manera discriminatòria. La resta d’Irlanda, primer com a Estat Lliure d’Irlanda i després com a República d’Irlanda, va patir una guerra civil entre nacionalistes disposats a acceptar la partició de l’illa i republicans recalcitrants. Ara sembla que, amb la crisi del Brexit i la victòria del Sinn Féin, queda oberta la porta a celebrar un referèndum de reunificació en el termini entre cinc i deu anys, però que el govern britànic no veu factible, per ara, i s’hi oposa. És un esdeveniment històric, sens dubte; ara bé, els unionistes no les tenen totes, car no volen la celebració de cap plebiscit. El mateix resultat del Brexit ha demostrat el perill que hi ha en convocar un referèndum sense haver-hi una preparació prèvia. Sembla que el vessant catòlic recolzaria la reunificació d’Irlanda, mentre que la tendència protestant, vol mantenir l’statu quo. Ara bé, segons dades demogràfiques, la separació entre uns i altres ja no és tan gran, i cada cop hi ha més gent que prefereix continuar formant part del Regne Unit. Una via de sortida seria la confederació de dos estats: Irlanda del Nord, independent dels anglesos i també de la República d’Irlanda.

Compartir el artículo

stats