Cada 4 de maig se celebra el «dia de Jane Jacobs», coincidint amb la data del seu naixement, el 1916, a Pennsilvània (Estats Units). Jacobs començà a treballar com a periodista per acabar convertint-se en una de les principals activistes que lluitaren, als seixanta i a la ciutat de Nova York, contra els plans de l’urbanista Robert Moses. Aquest, al servei del municipi, pretenia impulsar projectes de transformació que afavoririen l’especulació descontrolada, la supressió de barris sencers i la construcció d’autopistes elevades que desfigurarien completament Manhattan, tot generant guetos aïllats de rics i pobres i provocant l’expulsió de milers de residents dels seus nuclis tradicionals.

El paper militant i divulgador de Jacobs assoleix el seu zenit amb la publicació d’una obra fonamental per a la teoria de l’urbanisme: Mort i vida de les grans ciutats (1961), un referent per a moltes generacions d’arquitectes, enginyers i altres agents implicats en la planificació de la ciutat. A la seva obra destria quines són les principals característiques que han de definir una nova manera d’entendre el disseny urbà i que necessàriament han de superar models estesos, ja considerats arcaics, que generaven desconnexió territorial i social, i afrontar també els efectes nocius del desenvolupisme imperant en aquell moment, basat especialment en el creixement il·limitat de les vies ràpides d’alta capacitat per a cotxes. Jacobs reivindica una ciutat de diversitat d’usos a l’espai públic que pugui desenvolupar una funció cohesionadora i articuladora del teixit social, sense oblidar a cap dels estrats demogràfics que havien estat tradicionalment els grans oblidats de la planificació: dones, infants, ancians i persones amb pocs recursos econòmics.

Una mostra del llegat de Jacobs són els treballs desplegats a Espanya recentment pel grup d’urbanisme feminista «Col·lectiu Punt 6» o per la geògrafa Carme Miralles-Guasch, que reclama la recuperació de la vitalitat i la diversitat que propugnava l’activista de Nova York perquè els espais públics esdevenguessin llocs idonis per a la vida de qualitat a la ciutat. Miralles genera un indicador «Jacobs» per mesurar objectivament aquestes característiques i analitza la morfologia urbana per determinar les estructures de proximitat, la densitat de població, el grau d’accessibilitat per a la mobilitat personal i també com es relaciona la ciutat amb els «elements frontera» (vies fèrries o les grans autopistes) que, si bé faciliten determinats desplaçaments, també provoquen separacions artificials afavorint la desunió entre barris i provocant encara més desigualtats de tota natura.

És més que interessant recuperar la mirada de Jacobs en tant que el que pretenem de les ciutats és que generin llocs més amables i humanitzats a l’espai públic i on els carrers i places, en comptes de ser vies anodines, o no-llocs, pels quals «passar» amb desplaçaments longitudinals ràpids i automatitzats, provoquin moviments transversals i llocs per «estar». Aquest canvi de paradigma té a les dones com a principals protagonistes, atès que ara cal incloure una nova mirada lligada a les economies reproductives i de les cures per posar-les i valorar-les al mateix nivell que les productives, lligades històricament sols als homes. Tot dins un context d’una ciutat compacta i multifuncional.

Són imprescindibles nous espais on s’afavoreixi la varietat d’usos i la permeabilitat, tot preservant-los de l’excessiva terciarització i convertint-los en nous indrets on explorar les noves relacions humanes que, des del contacte i l’intercanvi, generin externalitats positives saludables, com la reducció dels índexs de contaminació acústica i mediambiental, però també de la conflictivitat i l’incivisme. Jacobs parlava dels «ulls en el carrer», una xarxa de connexions d’interessos individuals que esdevenen col·lectius i que permeten els desplaçaments autònoms dels nins dins la ciutat i assegurar la mobilitat de les dones a aquells indrets on habitualment s’han sentit més amenaçades, especialment tornant a casa de nit. De tot això n’estam veient múltiples exemples a les principals ciutats de les nostres Illes on s’impulsen projectes que, a poc a poc, comencen a capgirar els ordres de privilegis a l’espai públic.

Les noves zones per a vianants del PalmaCamina, la conversió de l’avinguda Isidor Macabich en una via amable amb vianants i ciclistes a Eivissa, la pacificació del trànsit impulsada a Maó o les generalitzades intervencions en la millora del mobiliari urbà i la il·luminació, fonamentals per garantir espais públics de qualitat i seguretat, són passes que s’han de continuar impulsant i reforçant. Jacobs sostenia que «quan la gent diu que una ciutat és una perillosa jungla, vol dir principalment que no se sent segura a les seves voravies». Evitem-ho i facem de les ciutats llocs més habitables.