La setmana passada el Parlament Balear va aprovar una Proposició No de Llei, presentada el 19 de juliol de 2021, instant al Govern de l’Estat 1) a denunciar el Concordat de 1953 (ja derogat fa més de 40 anys!) i els Acords amb la Santa Seu de 1979; 2) a establir nous Acords en coherència amb la condició aconfessional d’Espanya i 3) a treure l’ensenyament de les religions de les escoles sostingudes amb fons públics. Per tota l’argumentació anterior i les conseqüències que se’n treuen després, aquest tercer punt és l’objectiu de tota la Proposició. Facem una lectura del document.

L’argumentari comença recordant alguns principis generals. «La laïcitat és una senya d’identitat que és consubstancial a la sobirania del poder civil, la llibertat individual i la democràcia»; «La laïcitat implica igualtat de drets que impedeix qualsevol privilegi públic de les conviccions [...]. L’Estat no pot discriminar la seva ciutadania els seus ciutadans per motius religiosos, ha de garantir la llibertat i la igualtat en l’exercici de la llibertat de consciència, religiosa i de culte». Els principis són clars, de manual.

Després es passa a l’argument de l’estadística (per recordar que cada dia hi ha més no-creients; cosa que res té a veure amb el dret i la justícia de la laïcitat, perquè tant si són molts o pocs tenen els mateixos drets) i alguns trets de memòria històrica, recordant que el franquisme va beneficiar a l’Església catòlica, cosa que -segons afirmen- continua amb els actuals Acords. - Si això realment és així, el que haurien de fer és denunciar-los al Tribunal Constitucional.

A partir d’aquestes consideracions generals s’aborda el tema del tercer punt: l’eliminació de la religió a l’escola pública i concertada. Si es vol imposar de manera raonable aquesta opció, no crec que bastin els arguments que es presenten. En el fons, entenc que es manegen dos arguments, que em semblen molt problemàtics: Un, el caràcter privat de les conviccions religioses i, l’altre, el caràcter plural de la societat espanyola i la conseqüent laïcitat. Anem a la seva consideració.

D’on surt la consideració de caràcter privat de les conviccions religioses? De la lluita contra la imposició de la religió com element estatal i la lluita per a la separació entre Església i Estat. A partir d’aquesta separació, la legitimació de l’Estat i del poder no prové de la religió, ni de la tradició, sinó de l’assentiment dels ciutadans, de manera que les conviccions religioses com a tals no juguen cap paper en la constitució i marxa de l’Estat, quedant-se com a camp propi la societat civil. Això, almenys a les nostres latituds, és cosa assumida i fora de discussió. Aleshores, quin paper juga aquesta afirmació avui? Tot sembla que no en té altre que la voluntat de llevar del mig a la religió. La religió té per ella mateixa una forta implicació personal, és una opció personal, però no crec que per això sigui estrictament privada. Hi ha res que hagi configurat més la nostra història i cultura que la religió? I això se’l pot anomenar cosa privada? Aquella fe que des del començament et demana on és el teu germà, pot ser considerada un afer privat? És possible tancar la fe a la sagristia? Tant la història com l’actualitat ens mostren la seva impossibilitat. La fe cristiana no és quelcom que es juga entre mi i Déu, sinó també sempre a l’interior d’una comunitat i d’una societat, per a la qual es mostra sol·lícita.

L’altre argument és que la societat és plural i que per tant exigeix una laïcitat que elimini de la vida pública la religió. Que és plural, és innegable. I per mantenir la pluralitat pròpia de la societat civil, l’Estat és laic. La laïcitat és una manera de donar lloc, acollir i coordinar la pluralitat de creences. La laïcitat no rau en l’eliminació de les creences religioses de l’esfera pública, perquè aleshores ella mateixa es convertiria en la creença absoluta, eliminant tota altra; seria un oxímoron: una laïcitat antilaica. La laïcitat ha de donar espai a totes les creences, religioses i no religioses, des d’una posició neutral. La laïcitat no ha de crear uniformitat, esborrant, marginant les diferències de creences, reduint-les a la privacitat. Creients ho som tots, encara que creients amb diferents sistemes de creences. Les mateixes propostes polítiques són o es basen en un sistema de creences; fins i tot moltes imatges de món que ens presenten les ciències són un sistema de creences. L’ètica i la política són sistemes de creences. Per què unes creences han de ser eliminades de l’esfera pública, mentre d’altres gaudeixen de tot el suport? La laïcitat no es pot presentar com una creença que n’exclou d’altres, sinó que ha de crear l’espai on totes les creences puguin conviure. Per què eliminar de la vida social els sistemes de creences religioses, mentre es dóna espai a totes les altres?

I concretant a l’acció política, hom no pot menys de restar perplex davant el fet que el Conseller es mostràs satisfet d’haver introduït l’ensenyança de l’Islam a l’escola i ara presenti una proposició d’eliminació de la religió cristiana? De fet aquesta és l’única que s’esmenta en la proposició. Hi pot haver una laïcitat a favor d’una religió i en contra d’una altra?

A la situació d’asimetria i d’injustícia, que suposa que unes creences, les religioses, no puguin tenir el mateix espai d’expressió que les altres, es referia Habermas en el seu cèlebre discurs «Creure i saber» amb aquestes paraules: «Fins ara, als únics als qui l’Estat lliberal ha exigit, com qui diu, dividir la seva identitat en dues parts, una privada i una pública, ha estat als seus ciutadans creients». Aquí Habermas es refereix específicament als creients religiosos. No ha arribat l’hora de superar escissions i intentar una reconciliació social? Per què no intentar avançar en tolerància i respecte i, millor encara, en encontre i diàleg, creant una societat on cadascú hi aporta el millor de sí mateix?