Arrel del conflicte armat entre la República Federal Russa i la d’Ucraïna, seria bo reflexionar el més fredament possible, defugint de simplismes i reduccionismes que poc o res tenen a veure amb la realitat. Posant tots els actors i fets en perspectiva, inversió mental poc usual en la majoria de la classe política, víctima del curtplacisme. Per enquadrar tot el que pot estar passant entre els dos països, el més indicat és intentar el relat des del principi.
I. Els Origens: El vint-i-set de maig del 1997 es signa l’ «Acta fundacional sobre les relacions mútues de cooperació y seguretat entre l’OTAN i Rússia» entre la Federació Russa de Boris Ieltsin, els Estats Units de Bill Clinton i l’OTAN de Javier Solana. Arrel de dit acord s’establí un equilibri de forces militars a nivell europeu: llibertat d’aliar-se militarment pels països de l’antiga òrbita soviètica, a canvi de garanties sobre inexistència d’armes nuclears estratègiques i tropes de l’Aliança en un radi molt determinat al voltant de la frontera russa. Molt important tenir en compte aquest acord per entendre l’actual crisi. El vint-i-sis de març del 2000 es celebraren a Rússia eleccions presidencials. Sis mesos abans, havien tingut lloc les legislatives, que donaren la victòria en vots populars - que no el Govern - al Partit Comunista de Guennadi Ziuganov. Davant d’un possible accés del darrer al Kremlin, el bloc atlantista recolzà - i presumptament pagà - la campanya electoral d’Unitat, la formació de Vladímir Putin . Ho faria a través d’una persona interposada: el magnat de les telecomunicacions Boris Berezovsky. L’ombra de frau va ser tan gran que fins i tot els sempre moderats observadors internacionals de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ( PACE) dubtaren de la validesa dels resultats finals, si fem cas de l’informe presentat davant les institucions europees.
II. Putin i Occident: una relació profitosa. Els qui ara el condemnen no poden al·legar desconeixement del personatge: l’han engreixat copiosament, així com al seu cercle íntim. Durant dos decennis, Rússia ha estat sinònim de grans negocis per a tot tipus d’empreses occidentals: agroalimentàries, gasistes, petrolieres, extractores de carbó, enginyeries especialitzades en implantació d’energies renovables, hoteleres, adjudicatàries d’infraestructures...i, per damunt de tot, el luxe: juntament amb les monarquies dels petrodòlars, la Xina i Singapur, és Rússia on les principals marques del sector facturen la majoria de la seva facturació anual. Un territori, el rus, vist com un gran i enorme teatre financer d’on treure’n els majors beneficis amb els menors riscos possibles. Denunciar el poc nivell de democràcia rus - cert - i nul benestar del seu poble mentre es mira cap a una altra banda ( els esmentats casos de Xina, les monarquies del Golf o les dictadures africanes amigues ) no és un gran exercici de coherència, sia dit amb tots els respectes. Interessa el negoci, no en quines condicions es fa. Occident pot tenir una responsabilitat molt gran sobre el que està passant avui en dia a l’antiga URSS .Ara mateix, la partida del país de companyies occidentals pot deure’s més a la devaluació del ruble que a cap altra cosa.
III. Dèficits democràtics, una altra coincidència. Ucraïna presenta la seva candidatura d’entrada a l’OTAN el primer de gener del 2008. No obstant, entre l’absència del referèndum popular pertinent i el malestar del Kremlin - que veia en paper mullat l’acord de 1997 - l’ingrés no es féu efectiu. Hi hagué un altre factor de rebuig al seu ingrés: l’Aliança considerava com a insuficients les garanties democràtiques existents a l’Ucraïna del 2008. Deixant de banda l’existència fefaent de presoners polítics no va ser fins el 2019, quan s’aprovaren les esmenes constitucionals pertinents per tal de que una major democràcia fos percebuda als quarters de l’OTAN. Potser pel seu comú origen, els dos països avui en conflicte presenten les mateixes dolències: són sistemes amb tendències totalitàries, que difícilment accepten participació popular.
IV. Plutocràcia...quina? I aquí arribem a un dels altres molts comuns punts entre les dues nacions: l’influència dels plutòcrates a la seva vida política i productiva. Alguns des de l’ombra, uns altres obertament, poden estar dirigint gran part de les respectives economies. En el cas dels ucraïnesos, la seva presència podria ser tan o més perjudicials que en cas dels russos. Per a fer-se una idea: la mateixa Unió Europea assenyala el port d’Odessa com una de les rutes favorites dels barons de l’opi afganès i de la coca colombiana per introduir-se a Europa. Un dels motius pels quals Putin anomenà «drogoaddictes» els actuals governants ucraïnesos. No són estranys els casos en que els magnats ucranians són bastant més rics que els seus homòlegs de Moscú, Sant Petersburg o Iekaterinburg. Amb mega iots ancorats a Barcelona, àtics a Londres - la seva segona residència - i vil·les a Balears.
V. Solidaritat selectiva. Finalment, aquest conflicte ha demostrat que la solidaritat és, bàsicament, eurocentrista. No es tenen notícies de grans mobilitzacions per salvar el poble iemenita - un poble sobirà, per cert - de les bombes amb gas mostassa tirades pel sobirà de l’Aràbia Saudita. No fos cas que tallàs el petroli o deixàs de comprar armes. Tampoc de sancions contra els esportistes de Birmània després de fer-se públiques les imatges del seu exèrcit perseguint la minoria «rohinyà» per la selva: més de 700.000 deportats de les terres dels seus avantpassats, pràctiques de neteja ètnica, denúncies de violacions sistemàtiques a les seves dones i - no són xifres exactes - aproximadament 100.000 morts...dades de «Human Rights Watch». Sense voler justificar ni una sola víctima, l’ofensiva russa a Ucraïna no es pot comparar en desolació humana a la soferta per dit grup ètnic. La diferència és, bàsicament, mediàtica: si hi ha una càmera filmant el conflicte o ningú veu res. I - sobretot - si l’èxode de refugiats afecta o no a Europa. Dóna la impressió de que si els ucranians haguessin estat a un altre racó del planeta no estaríem parlant de drets humans. Ni de guerra, ni de comptes bloquejats.
VI. Per què acabarem cedint. Sense tenir una bolla de billar, després d’assistir a pronunciaments tant vehements com estèrils, és possible que en poques setmanes assistim a un altre moment: la constricció. I podrem veure com els mateixos que afirmaven fa dies que «arruinarem Rússia» comencin a introduir el factor del «mal menor». És molt típic de societats dividides com la Vella Europa, un «melt-in-pot» de cultures i interessos molt mal solucionat i d’un ens polític ( la Unió Europea ) totalment inert políticament parlant. O d’un Joe Biden massa vell per encarar una crisi militar com l’actual. I un Vladimir Putin amo i senyor des del Donbass fins a Transnistria. Deixant sense sortida al mar el govern de Kyiv, cosa que pot aconseguir en els propers dies. El que li permetrà negociar en una enorme posició de força...i potser aconseguir l’aixecament de les sancions econòmiques internacionals, entre d’altres. No ho descartin. Com tampoc veure els esportistes russos desfilant a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics a celebrar a Paris, l’estiu del 2024.
