En els últims dies del mes de gener se celebren dues efemèrides que no hauríem de passar per alt o ignorar: la del dia 27, l’alliberament per l’exèrcit rus dels qui encara romanien en el camp d’extermini d’Auschwitz (any 1945) i que va fer visible al món de manera fefaent el que passava en els camps de concentració, ja Vasili Grossman, com a corresponsal de guerra rus, havia posat al descobert les atrocitats que les SS havien desencadenat en el camp de Treblinka; i la del 30, el dia Mundial de la Pau i la No-Violència, que es fa coincidir amb l’assassinat de Mahatma Gandhi per un fanàtic hindú l’any 1948, veritable defensor de la pau, convençut que tots els conflictes podien ser solucionats mitjançant diàleg, responsabilitat personal i ètica de la solidaritat; en definitiva, estratègies que no inclouen l’aniquilació de l’adversari. Dit això, voldria centrar-me en una diferència substancial que es va introduir per primera vegada en el judici de Nuremberg una vegada acabada la Segona Guerra Mundial, entre el que es considerava crims de lesa humanitat, promoguda per Hersch Lauterpacht i genocidi, establerta per Rafael Lemkin. Quina és la diferència entre una i altra? Que si l’assassinat de persones, es troba dins d’un pla sistemàtic, és un crim contra la humanitat; en canvi, la finalitat del genocidi és l’extermini de molts amb el propòsit de liquidar un grup determinat o ètnic del qual formen part. Per a demostrar el genocidi caldria establir el seu objectiu, és a dir, el desig de suprimir a tot un grup, mentre que per a crims contra la humanitat no caldria mostrar cap finalitat. El matís és, doncs, important, perquè la voluntat de destruir a tot un grup demana no deixar cap rastre documental de tals accions. El genocidi és —segons Lemkin— desfer-se de grups racials i religiosos, de les poblacions civils de certs territoris ocupats per a desmantellar determinades races i classes de persones i grups nacionals, racials o religiosos. La realització del genocidi té una durada, podríem dir que, breu, però aspira, malauradament, a tenir un impacte etern. Per alguns, el genocidi ha estat i és una modalitat específica de destrucció i reorganització de les relacions socials. Per tant, és el resultat d’un pla concebut per la potestat d’un estat i així eliminar un grup humà específic a través de criteris ideològics, entre altres, que han estat legitimats pels governants de torn. Ja ho deia Max Webber, l’Estat posseeix el monopoli de la violència «legítima» dins de la societat i sovint atempta contra la integritat del cos per mitjà de la tortura i l’assassinat, i dona peu al terrorisme d’Estat. Una línia molt fina fàcilment transferible. Genocidi té a veure amb guerra. En l’última gran guerra del segle XX moriren entre cinquanta i seixanta milions de persones, la majoria civils, el 3% de la població mundial d’aleshores. Fou el conflicte més gran de la història humana i el primer a usar armes nuclears. D’ençà de la dècada dels anys noranta del segle passat s’han produït incomptables guerres a tants de països que han posat fi a la vida de més de sis milions de persones, de les quals, un 90% eren víctimes civils. Són danys col·laterals, s’acostuma a dir. Desafortunadament, els danys col·laterals han causat no pocs sofriments i desassossecs.
La neteja ètnica és també un tipus de genocidi, quan el que es pretén és eliminar uns grups o grup d’una regió o terra determinada en benefici de la pervivència d’un sol grup, com en el cas dels rohingyes, una minoria ètnica i religiosa, que han estat bandejats del seu país d’origen, Myanmar. Una de les causes possibles, no l’única, és que són una minoria musulmana en un país majoritàriament budista. Els informes de l’ONU parlen d’un veritable genocidi planificat per la cúpula militar amb l’objectiu de fer una neteja ètnica, tant a dins com a fora del país, d’aquí les dificultats que tenen amb els països d’acollida. Una de les metes d’aquesta neteja és atacar la reproducció del grup humà en tots els seus sentits, entre els quals, la procreació constitueix un mecanisme clau. Són vies, doncs, complementàries a la de l’assassinat. Quelcom semblant passa amb Palestina o Israel, segons el bàndol que el pronunciï. L’historiador Ilan Pappé, crític respecte al sionisme, i després d’haver investigat profundament el tema no té cap escrúpol ni temor en parlar de neteja ètnica del poble palestí. Esmenta, de manera agosarada, que l’Estat d’Israel es va crear a expenses de desplaçar un altre poble, el palestí i que ha esdevingut, ara per ara, un fet permanent. Actualment, la historiografia israeliana reconeix que el problema de la fugida o èxode massiu de palestins fou causat per diversos factors. Per exemple, es parla de la ràpida partida de les classes dirigents i de les famílies més benestants; de les operacions militars israelianes, que es varen extralimitar en llurs funcions —només cal recordar la massacre de Deir Yassin—; la por o el pànic que provocaren les brigades israelianes entre els civils. Així doncs, es pot pensar que l’èxode dels palestins fou conseqüència de la guerra i no d’un pla arranjat adés per jueus, adés per àrabs. La lectura que foren els palestins a marxar voluntàriament i així permetre que els exèrcits de la Lliga Àrab poguessin combatre de manera eficient les forces militars israelianes, només és sostinguda per la historiografia tradicional israeliana, difícil de mantenir davant les proves que avui esgrimeixen els nous historiadors. Es pensa que el sionisme va planificar conscientment les expulsions i les massacres amb l’únic objectiu de crear un Estat hebreu en el qual hi hagués poca població àrab. Per a Pappé, el propòsit de l’Agència Jueva sota les ordres de David Ben-Gurion fou l’anomenat Pla Dalet, amb el propòsit de netejar Israel d’àrabs. Ara bé, avui dia no es pot donar una resposta definitiva, a causa de l’absència de documents que demostrin l’acceptació del govern d’aleshores, d’un programa d’expulsions. Tan sols es pot reconstruir la seva actuació pel que fa a la minoria palestina que va romandre en el territori després de la creació de l’Estat hebreu. Tanmateix, Pappé ho té clar, és una evidència, tot i que es vol encobrir amb vestits ideològics. De fet, si estàs d’acord amb aquesta línia argumental, de seguida et penjaran l’etiqueta d’antisemita, argument típic de Pilar Rahola, que el qui parla malament dels jueus és antisemita, sense més; és a dir, sense matisos, ja que no són rellevants. O ets dels meus, o vas contra mi. Mireu el que ha passat amb l’actriu Emma Watson, que ha donat suport a la causa palestina, i tot d’una han sortit veus que l’han acusada d’antisemita, una d’elles ha estat la de l’ambaixador d’Israel als Estats Units. És una forma de desqualificar-la. També passa amb el Dalai-lama, cada vegada que viatja a un país estranger per demanar la independència i l’autonomia del Tibet, sorgeix l’ombra de la Xina que posa entrebancs i boicots als països que li donin suport. Però no oblidem altres neteges o genocidis que s’han produït durant el segle passat, com l’extermini armeni i el kurd, que han caigut en l’oblit. En els meus anys per Roma vaig conèixer un armeni que em va explicar la història de la seva família i, en definitiva, la del seu poble. Davant dels seus ulls, els turcs varen torturar a la seva família fins a la mort i ell fou greument martiritzat en les plantes dels peus i després llençat al Bòsfor en ple hivern. Va sobreviure de miracle, tanmateix, curull de seqüeles de per vida. Sota el règim dels Joves Turcs, en el declivi de l’Imperi otomà, foren eliminats més d’un milió i mig d’armenis. Era l’any 1915. La novel·la Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel recrea la tragèdia que va viure el poble armeni, i que fou molt llegida pels jueus en el captiveri del gueto de Varsòvia. Però la depuració va continuar en la Turquia kemalista. Ara tocava els kurds. Prohibició de l’ús de la llengua kurda en les escoles, deportació d’intel·lectuals i líders que eren reconeguts per les seves implicacions nacionalistes, trencament de lligams entre els dos pobles, fins a dur-lo a l’explosió de diverses revoltes. Avui, Kurdistan és un poble dispers en diversos Estats: Turquia, Iran, Iraq, Síria i una part disseminats en repúbliques de l’antiga Unió Soviètica i en altres indrets, com el Líban, Jordània, l’Afganistan i Israel.
