Quan s’enceta un nou any, s’acostuma a dir aquella popular dita d’«Any nou, vida nova», talment un desig per a millorar, corregir o esmenar l’any que hem deixat enrere. O, si més no, aspirem a fer que no sigui pitjor, i si pot ser igual o, perquè no, tal vegada millor. Malgrat que és una parèmia ben coneguda i que produeix una certa nàusea pronunciar-la any rere any, no deixa de ser una invitació a l’optimisme, plena de noves oportunitats i, sens dubte, renovació de propòsits, capaç d’obrir finestres quan ens han estat tancades nombroses portes. A Catalunya i en alguns indrets de la Comunitat Valenciana rep el nom de Ninou (del llatí Annum Novum) i comença amb les revetlles nocturnes de la nit anterior i acaben amb els primers raigs del primer sol del mes de gener. En aquest sentit, hi ha una frase que resa: «Per Ninou, un pas de bou», ja que el dia es comença a allargar. Miquel Pairolí en els seus Dietaris, recentment reeditats en un sol volum, escriu que és un repte i un misteri els fulls d’un calendari tot just començat: «Aquestes xifres, aquests nombres que ara encara no són cap dia, són tres-centes seixanta-cinc capses xineses de les quals desconeixes gairebé tot el contingut». No soc profeta ni desxifro el futur i, per més que tingués tal capacitat, no voldria saber que em proporcionarà la vida demà o demà passat o d’aquí a un mes o a mitjan any, perquè si comporta malastrugança, ja ho sabré en el moment precís que cal saber-lo i no abans. Cada dia té els seus propis maldecaps, les seves glòries i vanaglòries, i no cal avançar res. Vivim i som en el temps, els fulls del calendari passen, un any de dies i nits, comptem els mesos, les estacions, les setmanes, els dies, les hores, els minuts i, tanmateix, cada alba és única, l’última de la nostra existència, que es repeteix contínuament, cada vegada que ens desvetllem a la matinada, i és per això que no n’hem de perdre ni una, atès que cada jorn és diferent dels altres, una hora diferent de les altres hores. Que la vida, com deia Gabriel Ferrater, no ens trobi captant per un carrer sense llar. Fins i tot en la rutina del dia a dia i els seus maldecaps, de la qual rondinem sovint, perquè fem les coses d’esma i de manera autòmata com el qui fa sempre el mateix trajecte amb el cotxe, sempre igual, sense ni pensar —el cotxe ens porta—, cal descobrir-hi la seva grandesa: l’extraordinari en l’ordinari. L’any nou ens convida —si hom és receptiu i atent— a plantejar-nos llurs propòsits, desitjos, finalitats, metes. Mentrestant molts fan el balanç d’un any que s’ha acabat, com els diversos mitjans de comunicació, televisió, ràdio, diaris, i així també els polítics fan balanç de la seva gestió, govern i socis exaltant llurs èxits, l’oposició blasmant els fracassos, com és habitual en la nostra malparada política, quan el que es demana és que facin la seva feina i deixin de crispar els ànims. Cadascú sap els seus punts tous, allò que ha de treballar més, o millorar, o suavitzar, o temperar, com també l’ús del temps. Cal arremangar-se i mans a l’obra. Això em recorda un conte popular oriental que m’explicaven a casa quan era petit, títol del qual adés no ho tinc present, però que anomenaré el «fil de la vida». És la història d’una persona que no estava massa contenta de la seva vida i sempre es queixava que no tenia temps ni tan sols per a descansar. Demana a les instàncies divines que solucionin el seu problema. La seva petició és escoltada i se li concedeix el fil de la seva vida i que se l’administri de la manera que vulgui. I així va quedar l’assumpte. Ara bé, resulta que un dia volia trobar-se amb una dona de la qual estava enamorat i començà a estirar el fil perquè l’esdeveniment es produís al més aviat possible. Més endavant, per tal de sortir-se d’una malaltia, forçà el fil perquè el mal tràngol passés amb celeritat. I així successivament. Fins que va arribar un dia que en voler estirar el fil es va adonar que ja no hi havia més i va morir. Potser una de les conclusions del conte, entre altres, és que aparentment no som amos del nostre temps, perquè no el podem aprehendre, i veiem com a vegades el goig d’un instant és fugaç, mentre que el dolor perdura vagament. A la fi, de l’un i de l’altre només ens queda el record. Els fulls del calendari passen veloçment i es transformen en pretèrit i quan aixeques la vista resulta que el camí de la vida que hom ha recorregut, ho ha transformat tot, mentre que la resta són futur, una mena de capsa xinesa —tot recordant l’expressió usada per Pairolí—, que amaga sempre alguna sorpresa. El present és l’ara i aquí, però s’esvaeix ràpidament com la boira quan s’enlaira el sol i es converteix en vivència, emoció, reminiscència, mentre que el futur és sempre incertesa i una entelèquia.
En el món antic, els ritus i les festivitats de l’Any Nou eren força destacades i moltes tenien a veure amb el procés que es produeix en la naturalesa, de mort-renaixement, d’hivern-primavera. Per tant, corresponia a diversos períodes del cicle agrícola i no sempre començaven en el primer dia del nostre calendari actual, sinó entre març-abril, que és quan la naturalesa comença a prodigar-se de manera exultant. Un gran nombre de cultures, començaven l’Any Nou entre la primavera i la tardor. Així passava en el Creixent Fèrtil. Els grans sacerdots del temple de Babilònia, per exemple, procedien a la lectura del poema de la creació «Enuma elix» (quant a les altures) davant l’estàtua del déu nacional, Marduk. L’autèntic conflicte del mite rau en l’oposició entre ordre i desordre, entre una societat governada per la llei on el poder és a les mans dels que tenen dret a ell, i una societat caòtica on, contràriament, regna la il·legitimitat i la mentida. Això significava el final d’un món i el naixement d’un de nou. En la societat mesopotàmica les festes de l’Any Nou amb una estructura plenament cosmogònica feien la funció d’inaugurar un nou temps i ensems regenerar la creació. L’ordre còsmic era destorbat pel gran serpent que amenaçava reduir el món al caos i per les mancances i faltes de la humanitat que havien de ser expiades i purgades mitjançant accions rituals. Les festivitats duraven una dotzena de dies amb un ritual força complicat i variat que tenia com a principal protagonista del ritual al déu Marduk, si més no a Babilònia. Altres ciutats també celebraven les festivitats de l’Any Nou, on cadascuna ressaltava les divinitats pròpies de cada lloc. El sentit de la festivitat de l’Any Nou era que la creació del món es reproduïa cada any; i això permetia el retorn dels morts a la vida i alhora mantenia l’esperança dels creients en una vida futura. L’agricultura no era sinó un dels espais on s’aplicava el simbolisme de tal regeneració. Tot i la forta càrrega política, religiosa i emocional que contenia la festa de l’Any Nou, cal dir que el seu significat originari pretenia renovar l’univers, el món i el mateix temps (visió còsmica). En els rituals i les cerimònies es demanava a les divinitats la consolidació del temps i d’un món ordenat. Per tant, es tractava de recordar, representar i fins i tot actualitzar la cèlebre victòria de l’ordre per damunt del caos. La festa acabava amb un gran banquet. De fet, no és cosa supèrflua, el banquet sempre ha tingut un sentit antropològic que parteix de la definició que l’ésser humà és «un nus de relacions» cap a totes les direccions. Si això es talla, aleshores la relació s’empobreix. Per tant, no és qüestió banal l’àgape, ja que representa una «democràcia còsmica» on no hi ha cap exclòs, perquè allò que importa és la qualitat de la relació.
