Avui és el Dia Mundial de la cobertura sanitària universal. «No deixar ningú enrere. Invertir en sistemes de salut per a tothom» és el lema elegit enguany a nivell mundial. Aquesta és una aspiració que -lamentablement- estam molt lluny de complir, i la pandèmia de la COVID-19 ho ha fet encara més evident.

Si una pandèmia no es resol des de polítiques coordinades, accions conjuntes, i un accés universal als recursos de que disposam, no hi haurà sortida. Les desigualtats geogràfiques, socials i econòmiques en l’accés a les vacunes i als tractaments contra la COVID-19 han deixat en evidència, una vegada més, la manca d’equitat en l’accés universal a la salut. Segons la OMS, les iniquitats sanitàries són les desigualtats evitables en matèria de salut entre grups de població d’un mateix país, o entre països. Les condicions socials i econòmiques, i els seus efectes en la vida de la població, determinen el risc d’emmalaltir.

Equitat en salut vol dir incorporar l’eix de la salut en totes les polítiques. Això té que veure amb el que anomenam els determinants de la salut: les condicions laborals, l’habitatge en què vivim, els recursos de la nostra comunitat, l’accés a l’educació i a la sanitat, etcètera. Perquè, si no hi ha accés a l’educació, si no tenim un habitatge digne, unes condiciones de feina segures, un millor repartiment i més inversió en salut no podrem gaudir d’una vida saludable.

Per a garantir l’accessibilitat sanitària, a més d’incorporar la salut en totes les polítiques també es ben necessari un canvi de model sanitari, amb major inversió en promoció de la salut i apropar aquesta a les persones més vulnerables o a les que, per qualsevol raó, ho tenen més difícil per accedir-hi.

Tendim a pensar que les dificultats en l’accés a la sanitat són un problema que no ens toca de prop, però cal recordar que a Espanya, fa gaire bé 10 anys, es va denegar l’assistència sanitària- només estava garantida en cas de malaltia greu i seguiment de l’embaràs- a milers de persones només pel fet de ser persones en situació administrativa irregular. I, encara que a dia d’avui a Espanya se pot pensar que tots tenim el mateix accés a la sanitat hi ha molts exemples que ens indiquen el contrari. Segons un informe de sanitat i desigualtats a Espanya, les dones amb menys recursos econòmics tendeixen a utilitzar alguns dels serveis preventius (visites al ginecòleg, mamografies o citologies preventives) entre un 12% i un 20% menys que les de més recursos. El gradient és encara major quan s’analitzen serveis exclosos de la cobertura pública: el 10% de la població adulta més rica acudeix al dentista per motius preventius gairebé tres vegades més que el 10% de la població més pobra.

Seguint amb el lema del dia d’avui, no deixar ningú enrere a la nostra pròpia illa, a la nostra comunitat autònoma, al nostre país. Però també a nivell mundial tenim una responsabilitat, perquè la salut és global i mai ho havíem vist tan clar com els darrers anys. Mentre la vacunació contra la COVID-19 segueixi en nivells mínims a Àfrica, mentre els seus habitants segueixin patint unes condicions de vida i de salut extremes, no hi haurà treva. Perquè ells, igual que nosaltres, som habitants d’un mateix planeta. Fins que no hi hagi equitat per a tots, no podrem parlar de salut global.