Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum

Joan Riera

Històries de passaports

Els alumnes de La Salle de Palma anàrem devers l’any 1972 de viatge d’estudis a París. Hi arribàrem des de Barcelona després de més de mil quilòmetres en incòmodes autocars. Al capdavant de l’expedició hi anava el Germà Tarsici, que en la seva vida civil com a Antoni Batle Llompart havia destacat com a porter de futbol. Del Constància, deien. Ens ho demostrava cada vegada que jugava un partit al camp de futbol lasalià, situat on avui hi ha el Parc de sa Riera. Tarsici tenia fama de dur com a prefecte del col·legi, però un cop a la capital francesa gaudirem d’una llibertat inimaginable entre els murs del centre escolar de les avingudes.

Allà vàrem veure Versalles, Notre Dame intacte, la torre Eiffel… i les primeres imatges eròtiques –en realitat pornogràfiques– a Pigalle. L’experiència, la de la llibertat sexual i també la del cosmopolitisme de la ciutat, causà un fort impacte entre un grup d’adolescents amb les hormones revoltades. Una altra situació sorprenent per a aquells quasi infants del tardofranquisme fou el contacte amb l’exili dels perdedors de la Guerra Civil. Arreplegàrem un bon grapat de propaganda sobre el sanguinari Franco i el futur rei Juan Carlos I, que en aquells papers sempre anava acompanyat del sobrenom El Breve.

Fa cinquanta anys era imprescindible el passaport per anar d’un país a un altre. Una de les decepcions del viatge va ser que cap de les vegades que travessàrem una frontera ens visaren el document. Els duaners francesos, els espanyols i els andorrans –una escala en el retorn– passaren olímpicament d’aquells jovençans. Havíem viscut l’aventura més gran de la nostra vida i no en teníem cap prova documental!

Un viatger que podia mostrar un passaport omplert de visats de països llunyans era un cosmopolita en aquella Espanya endarrerida. Però també s’havia d’anar alerta amb els països visitats. Un segell de Cuba podia generar problemes per entrar als Estats Units. Un d’Israel et podia deixar a les portes d’alguns estats àrabs. Després arribà la Unió Europea i ens poguérem moure sense veure fronteres amb el mateix document que en el país d’origen.

Les primeres referències a quelcom semblant a un passaport es troba a la Bíblia, però el rei Enric V d’Anglaterra en el segle XV és considerat el creador del document que permetia identificar als seus súbdits quan es trobaven en terres estrangeres. Amb el segle XX es generalitzaren les fotografies dels titulars i s’empraren papers especials per combatre les falsificacions. Els de la Unió Europea són electrònics des de 2006.

Aquests documents han obert portes i n’han tancades. Han ajudat a traspassar fronteres i han sigut obstacles per travessar-les. Han comunicat i aïllat.

El passaport de moda en els nostres dies és el Passaport Covid. També obre portes a alguns i les tanca als altres. Però tan necessari com foren els passaports en el passat, ho és aquest en temps de pandèmia. Si algú volia viatjar o encara ho vol fer avui fora de la Unió Europea es treu un passaport. Una diferència, els ordinaris ens identifiquen, els de la Covid ajuden a salvar vides. Sabem que en la lluita contra el virus quasi res és definitiu per posar fi a la crisi. Ni el confinament ni la mascareta ni la vacuna. Tampoc la limitació d’accés a segons quins locals a aquells que voluntàriament han renunciat a immunitzar-se. Res és cent per cent efectiu, però tot ajuda. Ho demostren les dades objectives d’hospitalitzacions, gravetat o mortaldat quan hem recuperat la majoria d’activitats prepandèmiques. És així, encara que alguns negacionistes ho rebutgen. De fet, reneguen de la ciència per abraçar–se a la fe… a la seva fe.

Cal seguir lluitant, encara que alguns dies dubtem, i esperar que un dia no molt llunyà desapareguin els passaports sanitaris i els murs en les relacions socials, com ho feren un dia els passis administratius i les fronteres a Europa.

Compartir el artículo

stats