La majoria dels sindicats policials han sortit al carrer per oposar-se a les modificacions de l’anomenada Llei Mordassa. Els canvis, molt discrets, pretenen adaptar-se a sentències dels tribunals Constitucional i Europeu de Drets Humans, que posaren en solfa algunes de les restriccions implantades pel Govern de Mariano Rajoy quan tenia com a ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, condecorador de marededeus i organitzador de policies patriòtiques.
Els convocants afirmen que es lleva la preferència de veracitat al testimoni dels policies. Que si es permet que siguin filmats mentre actuen, es posa en perill la seva seguretat i la de les seves famílies. Que serà difícil controlar manifestacions si no hi ha una convocatòria prèvia. Tot això necessitaria molts matisos, però aquest article no és un tractat de jurisprudència. Els manifestants, molts menys dels prevists pels organitzadors, tingueren el suport del Partit Popular, Vox i Ciudadanos.
Els sindicats simplifiquen totes les seves reivindicacions, igual que nosaltres resumíem els Deu Manaments quan estudiàvem el catecisme: «Es debilita la policia per afavorir al delinqüent». On anirem a parar. Si alguna cosa fa aquesta modesta reforma, és afavorir al ciutadà, no al delinqüent. Qui es manifesta no delinqueix, exerceix un dret constitucional. Que el policia que dona testimoni davant un jutge hagi d’oferir un relat coherent, és d’una racionalitat de llibre. Que es pugui filmar una manifestació per si algú s’excedeix, sigui policia o manifestant, és de justícia.
La immensa majoria dels membres de les Forces de Seguretat són grans professionals. Ni més ni menys que els periodistes, advocats o qualsevol altra activitat laboral. Però davant un possible conflicte cal equilibrar les forces per evitar la impunitat de la minoria que comet excessos.
Es podria parlar de José Manuel Villarejo, José Amedo, els mossos d’esquadra o els policies locals de Palma que apallissaven a detinguts dins la comissaria. Però millor contar alguns casos coneguts de primera mà.
El canceller alemany Gerhard Schroeder visitava Mallorca durant les vacances. Al diari coneguérem la casa on s’havia d’allotjar i el fotògraf Miquel Massutí l’esperava en solitari a la carretera Vella de Bunyola. Era el que en termes periodístics es diu una exclusiva. Un guàrdia civil va decidir que el professional no podia fer la seva feina a un lloc públic i amb un personatge públic. El fotògraf va complir amb l’encàrrec. L’agent li retirà el rodet i el denuncià per desobediència. Després de moltes converses amb la delegada del Govern Catalina Cirer ens retornaren les fotografies, però el cas anà a judici amb la Fiscalia acusant. Afortunadament, el jutge absolgué el fotògraf. Ha de poder un guàrdia civil donar una ordre que vulnera molts drets constitucionals?
Fa uns mesos, una jove estudiant de periodisme assistí a una manifestació no autoritzada a Palma com a part d’un treball de carrera. Es posà devora el grup de fotògrafs i càmeres amb tant mala sort que uns policies la identificaren. Unes setmanes després rebé una sanció administrativa per haver fet res. Es pot permetre que els agents considerin manifestant ‘il·legal’ qualsevol que es troba a uns metres d’on se celebra una concentració no autoritzada sense aportar res més que la seva paraula?
Aquestes són algunes de les correccions que introdueix la reforma de la llei mordassa. El més sorprenent és que els partits que es consideren defensors de la llibertat vulguin posar límits als drets dels ciutadans, que no delinqüents. Pel que fa als partits que donen suport als sindicats, a PP, Vox i Ciudadanos les passa el mateix que a François Miterrand, segons l’encertat retrat de l’escriptor Jean François Revel: «Estava posseït d’una passió tan obsessiva pels mitjans polítics, que no podia pensar en la finalitat de la política». La dreta està tan obsessionada per aconseguir el poder, que està disposada a obviar als ciutadans per aconseguir-lo.
