Resulta que l’entramat institucional espanyol està pensat perquè creguem que l’Estat —en essència, les policies i els tribunals— garantirà l’exercici efectiu dels nostres drets. Però constatem que adesiara ens colpeja inclement el xoc entre l’enunciació teòrica de la cosa i la realitat. Per defensar-nos, per tractar d’impedir que el monstre lliberticida vagi a lloure, ens convindria mantenir-nos informats i regar generosament el nostre esperit crític amb lectures i reflexions que serveixin per aprendre a analitzar què passa amb els nostres drets i perquè passa. De manera que quan des d’algun racó perdut de l’acadèmia se’ns alerti del fet que les llibertats estan en perill i que els drets fonamentals poden esdevenir una entelèquia, estimem el missatge, gens banal, i actuem en conseqüència.
Sense anar més lluny, aquest proppassat cap de setmana ens ha dut les manifestacions de policies de diferent gènere consirosos a conservar la Llei de seguretat ciutadana (més coneguda com la llei mordassa) tal com està. A la festa s’hi han unit amb gran entusiasme els partits de la dreta extrema i de la dreta més extrema (PP, Ciutadans i VOX) no fos cas que es pogués dubtar de la seva infrangible adhesió a la causa de l’ordre ben entès. La notícia no seria, doncs, les manifestacions en si mateixes —ni pel nombre d’assistents ni pel ressò mediàtic mereixerien una atenció especial—, sinó les motivacions que l’han provocada. Es tracta, diuen els organitzadors, de contestar el projecte del Govern del Sr. Sánchez que voldria reformar la llei mordassa en el sentit de suavitzar-ne moderadament l’eminent caràcter repressor.
No pensem ni per un moment que la reforma projectada va en la línia de permetre que els carrers esdevinguin el regne de l’acràcia (la divina acràcia, que deia el memorable poeta Joan Salvat-Papasseit). Ben lluny d’això, la reforma non nata voldria només alleugerir, amb matisos gairebé imperceptibles, la potestat de la policia i dificultar-ne la impunitat quan comenten excessos. Recordem que la Llei de seguretat ciutadana no està destinada a perseguir delictes, sinó que té un caràcter merament administratiu/sancionador, amb la finalitat, segons es proclama, de protegir les persones i els seus béns i garantir el manteniment de la tranquil·litat.
Doncs bé, la reforma pretén, entre altres objectius, que el període màxim de retenció per necessitat d’identificar el suspecte infractor es redueixi de sis a dues hores, que les actes policials hagin de contenir un relat coherent i lògic dels fets, que s’elaborin uns protocols per a l’ús dels materials antidisturbis o que la tinença de drogues sigui sancionable com una falta lleu i ja no greu...Quan això i altres nimietats, que es veu d’una hora lluny que serveix per a poc més que per donar una lleugera capa de respectabilitat a una llei contestada des del primer dia per limitar i/o inhibir les mostres de dissidència individual i col·lectives, quan això, diem, provoca la protesta irada dels uniformats i dels polítics que se sumen a la cordada, podem concloure: a) que es tracta d’una protesta artificiosa, sense fonament real; b) que, per tant, obeeix a motius ideològics/partidistes i no de defensa sindical o corporativa; c) que és fruit de la confluència d’interessos reaccionaris, i d) que es pronunciaa favor de limitar i/o dificultar l’exercici de les llibertats.
El segon braç de l’Estat que tocaria que garantís els nostres drets fonamentals és l’Administració de justícia. Doncs bé, no és així ni per aproximació si considerem el bon grapat de sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional que van en la línia, posem per cas, de jutjar la dictadura franquista a partir de la consideració de la seva impunitat. Ve a ser com si hagués estat un període innocu, sense res que pogués qualificar-lo d’anòmal. Per parlar d’un cas concret recent que exemplifica la intangibilitat del franquisme per part de les altes instàncies decisòries de l’Estat, esmentem la recent interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de setembre de 2021.
No pensem ni per un moment que la reforma projectada va en la línia de permetre que els carrers esdevinguin el regne de l’acràcia
La interlocutòria en qüestió impedí l’admissió a tràmit d’un recurs d’empara interposat per Gerardo Iglesias —antic exsecretari general del PCE— en contra d’unes resolucions judicials prèvies que li negaren el dret que s’investiguessin unes tortures que, deia, havia patit amb motiu de ser detingut per la policia franquista els anys 1964, 1967 i 1974. Així, el Tribunal Constitucional entén que els delictes estarien prescrits per aplicació del Codi penal i perquè no seria possible invocar una normativa internacional —el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1977— que establí que els delictes de lesa humanitat no prescriuen. I això en tant que, es diu, el Pacte no estava vigent quan els fets es cometeren i, a més a més, estarien afectats per la Llei d’amnistia del mateix any 1977, sense que fos procedent l’aplicació d’un dret penal internacional consuetudinari anterior a la formalització del Pacte.
Aquesta interlocutòria del Tribunal Constitucional vindria a ser com una mena de topall infranquejable que reafirmaria la validesa institucional del franquisme i la impossibilitat de contemplar les seves actuacions sota el prisma dels drets humans. Aclarim que l’argument que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1977 no estava vigent durant la dictadura és un parany posat per mentalitats a mig camí entre la mediocritat servil, la ignorància i la mala fe. Els drets humans, si es volen aplicar d’acord amb els seus grans principis filosòfics, tenen validesa universal en tant que reflecteixen valors morals que perviuen sempre i serveixen per revisar les actuacions del poder de forma atemporal. Al cap i a la fi, els drets humans potser que es documentin i se signin en una data determinada, però no neixen aleshores. Per aquesta raó, segons han posat en relleu destacades resolucions d’organismes internacionals, la lluita en contra de la impunitat dels crims de lesa humanitat s’estén al passat. Tampoc el genocidi no estava tipificat com a delicte quan es va jutjar el nazisme. Tampoc.
PS: Edicions Documenta Balear ha publicat recentment un llibre escrit per Antoni Nadal i Soler que repassa l’activa i prolífica trajectòria pública del professor de dret i advocat solleric Bartomeu Colom (Bartomeu Colom i Pastor. Perfil d’un home cívic). Paga la pena evocar al detall la seva personalitat, la sòlida formació intel·lectual i l’obra jurídica. Destaquen els influents estudis sobre les institucions autonòmiques de les regions insulars, concretats a casa nostra sota el títol de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, que constituí la seva tesi doctoral i que infantà l’any 1978 quan ningú parlava ni escrivia del tema. Bartomeu Colom ajunta trets que és poc comú veure confluir en una mateixa persona. Val a dir-ho: un discórrer pausat per la vida, una parla pausada, uns gestos pausats i una discreció i afabilitat immutables, a prova de qualsevol sotrac (mai una mala resposta, mai una sortida dels marges de l’educació, mai una encletxa oberta a l’egocentrisme...).Però alhora hi conflueixen —rara simbiosi!— la fermesa irrenunciable en les pròpies conviccions; el tribut permanent de lleialtat i servei al país i a la seva llengua, i la lluita incansable pels ideals. Això sí, sempre tranquil, com si fos John Wayne aclaparat per la bellesa indesxifrable de Maureen O’Hara.
