Fa uns anys, a punt de començar la tardor, en el meu poble —dic el meu poble, perquè és allà on visc— va ploure moltíssim, fins al punt que el soterrani de ca nostra va quedar totalment inundat. Entre les nombroses pèrdues que va haver-hi, hi havia una caseta d’advent, feta de fusta amb els seus calaixos, típica del centre-nord d’Europa, a la qual li tenia una gran estima, i si coneixeu les tradicions d’aquests indrets —molt d’elles de contingut agrícola—, sabreu que són calendaris litúrgics que comencen quatre setmanes abans de Nadal, on cada dia té la seva finestreta i el seu calaixet, amb dolços, escrits i altres sorpreses per atraure l’atenció dels petits de la casa. Realment hi ha cases molt boniques i completes, curulles de detalls, que ajuden a preparar les grans festes que vindran —cadascú la celebra a la seva manera— i a la vegada ens porten al temps de la nostra infantesa. És una manera d’introduir-nos en un món màgic, joiós, prenyat d’expectatives. Més enllà del temps lineal i cíclic de les civilitzacions antigues i de la seva ritualització especial, hi ha dues maneres d’entendre’l, un com a cronos (cronològic) i l’altre com a kairós (propici). Mentre que el primer és entès com a una successió d’actes, el temps que la gent esmerça en viure, el pas dels dies, mesos i anys, l’anomenat temps històric, que es repeteix una vegada i una altra; el segon, en canvi, és una visió expectant, temps per a fer-se i que està més a les nostres mans, amb la capacitat per a crear i construir la novetat. Entre el «nunc» (ara) i el «semper» (sempre) sorgeix una nova dimensió. La història de l’ésser humà és un projecte en el temps, elecció, creació nova, que no es poden reduir a simples models o esquemes. Quan hom diu: «la família ja no és...», «la joventut ja no és...», «les nacions ja no són», se sobreentén, «com abans», com a temps no existent. S’elegeix un model, es cristal·litza el poder alliberador del ser, en una etapa imaginària, prefabricat. La celebració de la COP26 —Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, celebrada a Glasgow, Escòcia—, ens ha fet reflexionar una vegada més sobre el món i tot allò que de perill hi ha en ell. Tenim un sistema injust que ha aixecat murs de separació entre rics i pobres, que porta a la majoria a l’exclusió i, en últim terme, a l’extermini social. És irritant l’èmfasi que es posa en la globalització de l’economia i del mercat, en la globalització de les noves tecnologies, tanmateix sabem que l’únic que es globalitza de veritat és la pobresa i la misèria. La crisi afecta també a la terra en la seva globalitat, car hi ha un afany de consum i una carència d’ètica fonamental per a la vida en totes les seves manifestacions. Tot això demana canvis estructurals que afavoreixin veritablement la vida. No estem en un món tancat i condicionat per un destí fatídic, ni hem arribat al final de la història. Hi ha un munt de veus que clamen i defensen la seva dignitat i ensems exigeixen els seus drets; reclamen el respecte a la terra i practiquen la solidaritat i el perdó. S’encaren amb el sistema de torn i reivindiquen que és possible viure d’una altra manera. Alguns han mort en l’intent i altres ofereixen heroicament noves bases per a l’organització de l’economia, de la política i de la cultura en el servei a la vida i a la humanitat. Entre l’ahir i el demà, l’avui és sempre un encara. Avui és el temps just, el temps de la lluminositat, de la joia. I això demana un subjecte alternatiu, amb una nova consciència de la identitat i de la funció; un subjecte equipat amb altres valors i amb el coratge suficient per a emprendre transformacions que es necessiten per a canviar l’actual situació en la qual ens trobem. Encarnats en aquesta nova consciència, som terra que pensa, que somia, que estima, que defensa i propaga la vida en totes les seves manifestacions. Una nova visió neix i genera una profunda convicció sobre el sentit de la vida. I això ho podem articular mitjançant unes pautes. La primera és l’ètica de la sol·licitud, que és on resideix l’essència de l’ésser humà, i que expressa una forma de ser i d’estar en el món, que no mira a les persones com objectes, sinó com a subjectes que tenen una història, una vida. Únicament es vol entrar en relació i comunió amb elles. La sol·licitud salva i protegeix la vida; és elegant i fina, amorosa, amb la societat i amb les coses, perquè estima el que cuida i cuida tot allò que estima. La segona és l’ètica de la responsabilitat que, com un termòmetre, frena els desigs d’explotació i de consum. La responsabilitat demana respecte a totes les formes de vida i el sentit de la justa mesura, que fou regla d’or dels antics savis. Res en excés, res en desmesura, hi ha escrit en el frontispici del temple de Delfos. La tercera és l’ètica de la solidaritat que brolla de l’inconscient soterrat en la consciència humana. La solidaritat parla del nosaltres en comptes del jo, parla d’alternatives en lloc del neoliberalisme; parla, en definitiva, de ser. La solidaritat és una grandiosa simfonia en la qual cadascú dona el millor de si mateix: la bellesa i la qualitat de la melodia, la força del ritme i de l’harmonia. La darrera, l’ètica de la compassió, que no tanca els ulls a la realitat que l’envolta. Es tracta d’una emoció especial cap als que més sofreixen els desequilibris socials i personals i que perjudiquen i destrueixen les condicions d’una vida digna. La compassió quan és de veres és, sense cap mena de dubte, sempre solidària. Estem en l’era de la contracultura, de la revolució, la de la inversió dels valors, aquella que s’allunya de les frivolitats buides i treu profit dels antisistema i dels indignats contra els criteris de la cobdícia i del poder.
L’advent, inscrit en el kairós, és preparació per a un esdeveniment important, tant social com religiós, modern o antic, pagà o cristià, i que marca els seus propis ritmes, ressalta la llum dels ciris i del foc de la foganya, s’entreté en els adornaments, mira la naturalesa, observa el sol, la lluna i els estels, la força del ginebró, la verdor de l’avet, el refilet del rupit. És temps de bruixes, la «Befana», la «Vecchia» tan estimada en la tradició italiana, el Pare Noel, animals que parlen, el llop, el cérvol, el ren, l’isard, l’anyell que jeu amb el lleó, home o dona, gaudint de l’ombra d’una parra o figuera, la por bandejada i un horitzó seré; o sia, tot un món ple de prodigis i fets extraordinaris. Hi ha portes, portals, portalades; interiors, exteriors, simbòlics, de pedra, de fang, virtuals, que s’obren a un lloc i a un temps qualitativament divers. Si als llindars hi fa fred, si és inhòspit, si tot està fosc, a dins, la foganya de la llar fa claror i escalfa el cos.
