Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Tot recordant a Fiódor Dostoievski

El dia 11 de novembre celebrarem els dos-cents anys del naixement de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski, considerat un dels grans mestres del sentiment tràgic de la vida. Aquí va, amb aquestes maldestres ratlles, el nostre humil homenatge a tan gran escriptor que ha tingut l’habilitat de capbussar-nos en la seva literatura, una literatura que ha esdevingut clàssica. Fou en el segle XIX, quan la música reprenia el seu somni de crear noves formes tràgiques comparables a les del drama clàssic i renaixentista i el teatre cobrava vida amb noms com els d’Ibsen i Txékhov, que sorgeix el «Shakespeare rus» —amb paraules de Viatxeslav Ivànov— amb obres de gran qualitat dramàtica com L’idiota, Els dimonis, Els germans Karamàzov o Crim i càstig per parlar de les més conegudes. Certament Shakespeare, Byron, Schiller foren la seva inspiració romàntica, però també els literats francesos, Corneille, Molière... Al llarg dels anys, biògrafs i crítics han parlat, potser de manera negativa o fins i tot morbosa, de la seva neurosi, dels seus anys d’exili a Sibèria, de la seva epilèpsia, de la manca de diners i de la pobresa extrema en alguns moments de la seva vida, així com de la seva angoixa personal curulla de fantasmes que pul·lulaven pel seu cap. Tanmateix, incomprensiblement, aquesta mena de purgatori existencial és el que li donarà la força necessària per tirar endavant. Això fa que ens trobem amb un home realment excepcional, de gran fortalesa espiritual i tossuderia mental, una persona que viu cada instant de la vida com si fos l’últim. Els devots de l’escriptor recordaran, per exemple, com narra en L’idiota amb gran força creadora, l’experiència simulada de la seva execució quan és posat davant un piquet armat a punt per a disparar. O en aquells altres fragments, en Els dimonis, Germans Karamàzov o en L’idiota mateix, quan descriu els atacs epilèptics dels seus personatges que no són altres que ell mateix. Totes aquestes experiències personals li serveixen per a recrear històries d’alt contingut psicològic. Per als qui no estiguin familiaritzats amb aquest tipus de literatura, llegir a Dostoievski els resultarà probablement tediós per la seva lentitud, ja que és capaç de retratar de manera minuciosa el brunzit d’una mosca que vola per l’habitació durant pàgines i més pàgines, un pur artefacte narratiu. I també hi ha el turment de no ser capaç, o la impossibilitat de participar en la bellesa de l’instant que l’envolta. Així narra en L’idiota el príncep Mixkin —el protagonista principal— aquesta inquietud en un passeig per les muntanyes de Suïssa: «Al seu davant hi havia un cel resplendent; a baix, el llac; al voltant, un horitzó clar i infinit que no s’acabava mai. Ell estigué llarga estona mirant i consumint-se. Recordava que havia allargat els braços cap aquesta blavor clara i infinita i havia plorat. El turmentava ser completament aliè a totes aquelles coses. Quina mena de festí era aquell, quina mena de gran festa diària, que no tenia fi, per la qual ell sospirava sempre des de la infància i a la qual de cap manera no podia incorporar-se». Quantes vegades s’ha dit que Mixkin representa el Quixot rus o fins i tot el Crist de l’ortodòxia per la seva bondat i empatia amb els més desvalguts de la societat. George Steiner deia que la dissort de Mixkin va consistir en l’excés de compassió més enllà de l’amor, ja que de la mateixa manera que hi ha ceguesa de l’amor també hi ha una ceguesa de la pietat. Potser el gran problema del nostre protagonista fou la incapacitat general per a actuar i quan ho fa s’equivoca, li costa adaptar-se a la condició humana.

El Diari d’un escriptor —un dietari força desconegut per al gran públic— és un dels textos principals per tal d’introduir-nos en la ment de Dostoievski, ja que parla i reflexiona de tot allò que li preocupa. Hi trobem les seves motivacions més íntimes, els seus interessos polítics i socials, sentiments, temors i esperances, Déu i la santa Rússia. Algunes vegades es mostra dubitatiu, però altres totalment decidit. Té clar algunes coses, com el seu nacionalisme apassionat, un menyspreu creixent per la ciència i qualsevol avenç tècnic, una defensa fanàtica de l’autocràcia més retrògrada, una idea messiànica del destí i la missió de Rússia, refús a l’estranger i antisemita convençut. Fins i tot Sigmund Freud es fregava les mans analitzant a Dostoievski, a qui va qualificar de personalitat neuròtica i sadomasoquista; sense poder-lo destruir. La visió que tenia de l’escriptor s’inclinava cap a personatges com Èdip o Hamlet. Però el pensament de Dostoievski mai és unívoc, sinó més aviat bilateral. Podem dir que està convençut de les seves idees religioses i nacionalistes, però alhora deixa la porta oberta als dubtes i a l’escepticisme, a altres veus de la consciència que vacil·len en la seva indeterminació. D’aquí que el seu pensament religiós i experiència religiosa són presentats fonamentalment com dos mons: un explícit i ortodox, l’altre encobert i herètic. Això es pot veure ben bé en el Gran Inquisidor —una de les narracions més famoses de la literatura russa— que apareix en els Germans Karamàzov, on recorre a una metàfora per a expressar les seves preocupacions religioses des del vessant històric, filosòfic i literari, on el rerefons és el debat sobre la fe i la llibertat de l’esperit humà, capaç del millor i del pitjor. Quina és la naturalesa de l’amor? De quina manera s’encarna en la realitat humana? En el relat El somni d’un home ridícul, se somnia amb una humanitat feliç que agafa forma sense que intervingui cap religió ni cap divinitat. En el final dels Germans Karamàzov, dins del context del funeral d’Iliütxa, aquell infant que va sortir en defensa del seu pare, Alioixa reclama quelcom semblant: «No us faci por la vida! La vida és bonica si practiquem el bé i la veritat». En un sentit pneumatològic, Alioixa encarna la reconciliació i l’amor davant una visió nihilista de la vida.

Compartir el artículo

stats