Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | On és la policia?

Molts ciutadans es fan aquesta pregunta quan passegen per una Palma plena de pintades vandàliques. On és la policia? També quan veuen que a les suposades Vies d’Atenció Preferent, les publicitades i oblidades VAP, i aparquen cotxes en doble fila. O en observar la brutícia que les brigades d’Emaya no aconsegueixen retirar. O quan es troba amb el mobiliari urbà vandalitzat. O quan bicicletes i patinets circulen per la voravia entre vianants igual que per una autopista. O quan el vehicle de davant es bota un semàfor en vermell. O quan la botellada estiuenca no deixa dormir als veïns. O quan el trànsit queda paralitzat perquè han caigut quatre gotes. O…

Si es fes una enquesta entre ciutadans, la coincidència seria majoritària: és molt difícil veure policies locals pels carrers de Palma (no confondre amb els controladors de l’ORA, aquests sí que són ben visibles). No es tracta de prendre mesures estètiques, com quan en temps de Joan Fageda i José María Rodríguez es decidí que anessin sempre amb armilles grogues per lluir més. José Hila i altres batles també diuen voler reforçar la visibilitat. El policia de barri és la mercaderia recurrent en aquests casos, però els resultats no acaben de convèncer. Un resident al barri de Santa Catalina contava que sols va veure el seu agent el dia de la presentació. Tal vegada es tracti d’una sensació, però està prou estesa entre els palmesans en general.

La clau de l’escassesa d’agents al carrer la dona Jaume Pla Forteza, un inspector jubilat fa poc i amb un currículum de quaranta anys al cos, en una recent entrevista al Diari firmada per Xavier Peris: «El desenvolupament de les funcions policials està molt enfocat a la delinqüència convencional. I aquí es destinen massa esforços tant humans com econòmics. I aquests esforços que dediquem a les competències que compartim amb la Policia Nacional, deixam de dedicar-los a les competències pròpies, especialment tràfic i ordenances municipals. I això condueix des del meu punt de vista a una violència ambiental, de baixa intensitat, però que perjudica molt la convivència a l’entorn urbà». Difícil explicar-lo millor.

Altres factors són la manca de personal. Malgrat les promeses dels batles successius, mai s’han recuperat els 950 agents que, per exemple, hi havia devers 2010. Quan la plantilla s’apropa als nou centenars, són tants els condicionants d’edat, salut o conciliació, que les xifres reals superen per poc la meitat. Si hi afegim els problemes judicials arrossegats des dels inicis del Cas Cursach, el prestigi de la Policia Local de Palma és lluny de les quotes aconseguides quan el jove batle Ramon Aguiló va encarregar la modernització del cos a un líder nat com Joan Feliu. Una policia que venia dels vicis del franquisme, va incorporar saba nova i esperit democràtic i s’adaptà a les necessitats d’una llibertat tan jove com els agents que passaven per l’escola policial.

Probablement, un agent se sent més heroi quan localitza una partida de droga que quan amonesta a un ciutadà que embruta o fa molt renou. Es creu més policia quan controla una manifestació amb escut i casc que quan parla amb el jubilat assegut a un parc. Però, com explica l’inspector Pla, en el passat s’assumiren moltes funcions que llavors eren necessàries i ara s’han convertit en una llosa que distreu dels problemes de convivència. Probablement és arribada l’hora de trobar un nou líder que deixi algunes funcions en mans del Cos Nacional de Policia i torni a apropar-la als petits problemes ciutadans, que generen grans problemes de convivència. Com a principis dels anys vuitanta, cal donar un impuls al cos. Una empenta que el faci sensible a les preocupacions quotidianes dels habitants de Palma.

Compartir el artículo

stats