Ara per ara, és freqüent contemplar qualsevol relat de fets que se’ns presenti des del poder públic amb un alt grau d’assentiment. És a dir, acceptem els fets amb la visió de qui creu i defensa que les coses són com són, que les malalties i els remeis estan establerts de forma rígida i que, per tant, no cal entestar-se a tractar de canviar les dinàmiques dominants. Vindria a ser allò de practicar, en absència del més mínim esperit crític, l’hàbit tranquil·litzador de l’immobilisme intel·lectual i la conformitat. Vet aquí, posem per cas, que en el món de les drogues, en el món del cultiu, l’elaboració, la comercialització i el consum de drogues il·legals, la manca d’alternatives, la manca d’accions diverses de les aplicades des de sempre, es fa ben present amb tota eloqüència.
De manera que, com que s’està fent allò mateix des que el temps és temps amb idèntics resultats —buits, per descomptat— i ningú amb capacitat de decidir no sembla procliu a tractar de canviar l’estat de la qüestió, el problema continua irresolt (i agreujat cada dia que passa).I quina és la inútil recepta que s’aplica per tractar el fenomen del comerç de drogues il·legals? És un sil·logisme groller que s’enuncia amb els termes següents: a l’acció d’elaborar i traficar drogues li correspon la resposta de la repressió policial/judicial. I, així, seguirem allà on érem per un període indefinit. En espera de la propera actuació policial que ens anunciarà amb escenografia de triomfalista i contundent eficàcia el desmantellament d’un cultiu de marihuana, l’aprehensió d’una notable partida de cocaïna, la confiscació de diners i la detenció dels responsables. Com és obvi, això no serà en absolut el final de res sinó la repetició d’una història igual que l’anterior que retornarà i retornarà sense fi.
Tanmateix, com ha posat en relleu, sense anar més lluny, l’escriptor i periodista Roberto Saviano (altament recomanable la lectura del seu llibre Gomorra), que recentment, per cert, ha destacat que el poder real dels talibans rau en el fet que l’Afganistan és el principal productor d’opi del món, el negoci de la droga és d’una magnitud enorme, mou un nombre ingent de diners i implica una gran diversitat de societats que els blanquegen sota la cobertura aparent de la legalitat. Amb aquests trets distintius, s’entendran dues premisses. La primera, si els estats volguessin realment posar fi al comerç il·legal de drogues, els caldria implementar actuacions coordinades i continuades a escala global i ser capaços de resistir els embats dels poders econòmics, però també d’algunes estructures oficials. I la segona, derivada de la primera, la perfecta inutilitat, que constatem cada dia, de les polítiques juridicopenals que, en els millors dels casos, només escapcen actors de nivell menor i mai els caps estructurals ni, encara menys, els grans beneficiats de la persecució personalitzada i sectorial del fenomen. Nogensmenys, aquestes polítiques penals es mantenen arreu com si fos l’únic antídot vàlid per combatre l’hidra dels set caps (que per cada cap que li tallaven li’n naixien dos més). O no hi ha imaginació o no hi ha voluntat. O ni una cosa ni l’altra.
La legalització de la comercialització i el consum de les drogues que avui són il·legals sembla, per contra, l’eina més intel·ligent —potser que no n’hi hagi cap altra— per aconseguir objectius plausibles i benèfics per al conjunt de la ciutadania. Vegem-ho. Partim de la certesa que la il·legalització actual no impedeix que qui vulgui consumir drogues ho pugui fer perquè està a l’abast de tothom consumir-ne perquè és fàcil arribar als submons que les proporcionen. I de l’anterior certesa derivarem que aquest consum es fa en condicions higièniques deplorables perquè ni les substàncies ni els procediments d’administració han superat cap control sanitari. Afegim-hi encara el cost incalculable, però en qualsevol cas absurd per injustificat, de tot l’entramat públic destinat a evitar i/o punir l’elaboració i el tràfic de les drogues i tindrem un primer esbós de les causes que justificarien la legalització.
Com que, en definitiva, cal insistir-hi, a dia d’avui qui hagi decidit consumir drogues ho pot fer sense gaires dificultats proveint-se a través dels canals il·legals, els consumidors potencials futurs de la nova era que es propugna anirien a comprar-les, les drogues, a les apotecaries (amb l’únic requisit de ser major d’edat) en condicions sanitàries i de qualitat correctes. El consum no s’evitaria, però sí que s’evitaria l’actual consum descontrolat i ruïnós per a les finances públiques. D’avantatges? Innombrables. Per un costat, les administracions públiques obtindrien ingressos fiscals, sempre escassos, a conseqüència del naixement de noves activitats econòmiques —en aquest cas, regulades— vinculades a la producció i la venda de les drogues. Per un altre, es retirarien de la circulació ingents quantitats de diners de procedència delictiva i es deixaria sense negoci les màfies de diferents nivells —des del lumpen fins a l’aristocràcia delictiva de coll blanc passant pels estadis intermedis i adjacents— que viuen gràcies a la prohibició actual però que no ho podrien fer una vegada que l’activitat fos legal i estigués controlada per l’estat.
Però els avantatges no s’acabarien aquí, és a dir, no s’acabarien ni en la qualitat sanitària de les drogues, ni en la promoció d’una nova activitat econòmica que reportaria llocs de feina, cotitzacions i ingressos fiscals, ni en l’anihilament dels grups delictius organitzats i els seus satèl·lits. Els avantatges raurien també en l’estalvi. Pensem per un moment en la despesa ingent que es deixaria d’esmerçar en salut pública, en presons (un alt percentatge dels presoners estan privats de llibertat per activitats relacionades amb el tràfic de drogues), en policies, en tribunals, en serveis socials...Tota aquesta despesa estalviada i els ingressos obtinguts, no cal ni dir-ho, es podrien derivar/aplicar a finalitats molt més encoratjadores i útils socialment que no pas la persecució triada de delinqüents que ni evita ni minimitza que les drogues il·legals arribin finalment al consumidor.
