Ernest Bloch en la seva incommensurable obra El principi esperança, veritable llegat de totes les utopies, dedica uns capítols per a reflexionar sobre les imatges de l’esperança contra la més forta no-utopia, la mort. El rellotge fa sonar les hores i cada vegada estem una hora més a prop de la mort. Tanmateix, intencionadament, s’intenta fugir d’aquesta idea, perquè no val la pena ser recordada, no val la pena amoïnar-se. Habitualment no pensem en els anys que ens resten de vida, intentem viure el nostre dia a dia sense pensar per a res en el final. I no és perquè hom visqui a gust o tot vagi bé o les perspectives de futur siguin realment bones; no, l’únic que es desitja és no escoltar ni veure res d’això, àdhuc quan el final està allà, pròxim. Parlar de la mort és tabú, quelcom que hem de desterrar del camí. I, malgrat tot, com deia Walt Whitman, no podem desprendre’ns de l’adeu, talment l’últim cant de la mort que vessa de la vida. Assegut contemplo, parafrasejant al poeta, i quedo mut quan observo les agonies infinites de tanta gent que ja fa molt que estan morts abans de morir. A poc a poc, amb el pas dels anys, la mort deixa de ser una idea abstracta, simple retòrica, i comença a adquirir una certa consistència i demana saber aprendre a conviure. Amb tot, la por a morir sempre ha estat present des de l’alba de la humanitat i és, per això, que ha capficat multitud de generacions que s’han replantejat la seva pervivència, o han vist en ella, és a dir, en la mort, el començament de quelcom inaudit, baldament sigui el no-res. El mite de la immortalitat és molt present en la nostra cultura, tot i que es revesteix de distintes formes que van des dels rituals fúnebres fins als rituals d’immortalitat; però és sempre la mateixa aspiració. En efecte, la utopia de la immortalitat corrobora amb el seu culte als morts, la convicció que els qui han mort participen des del més enllà en la vida i el destí dels qui romanen. Així ho creu la mare de totes les religions —o si més no, la que dona origen a totes les que vindran després—, l’animisme, paraula que ve del llatí «anima» i significa ‘alè’, ‘alè de vida’. A la llarga s’ha convertit en la designació més popular per a descriure les creences tradicionals d’Àfrica i d’altres indrets del món. Fou introduïda per l’antropòleg Edward Burnett Tylor (1832-1917) en un article publicat en el 1866 i més tard desenvolupada en el seu llibre Cultura primitiva (1871). Tylor va imaginar que l’ànima era capaç de deixar el cos i entrar en altres persones, animals o objectes, i que continuava viva després de la mort. A més, cada cosa posseïa la seva pròpia ànima, la qual cosa assegurava un univers curull d’esperits. Avui, però, segons la teoria de l’evolució religiosa, tal concepte no explica satisfactòriament ni les religions africanes ni les altres que gaudeixen d’aquest principi i representa una descripció inadequada, fins al punt que ha estat rebutjada, perquè, malauradament, l’animisme s’ha convertit en sinònim de religió primitiva, quan veritablement no hauria de retenir connotacions pejoratives. Els indis sioux de Nord-amèrica, per exemple, parlen de ‘Wakan Tanka’ com un terme que encarna tot el sagrat, sobrenatural, diví, espiritual. És l’esperit universal que es manifesta en la vida de tots els éssers i també en la mort, quan l’esperit individual torna a formar part de l’esperit universal. També es manifesta en tota la creació, en les plantes, animals, astres, etc. L’ésser humà entra en contacte amb l’esperit pel somni o una visió i pren consciència d’una realitat invisible, de les forces que hi ha en cada cosa o persona. Fins i tot, un personatge tan peculiar com Feuerbach dins una concepció naturalista i immanent, ens parla d’un sentiment còsmic on la individualitat es fon amb l’univers, que és el que subsisteix eternament. En canvi, l’accent de les religions abrahàmiques és posat en l’esperança messiànica o la visió apocalíptica d’un Déu futurista que suposarà una transformació radical en la vida ordinària de l’ésser humà.
Les representacions dels individus sobre la mort s’activen quan moren persones conegudes i tal esdeveniment comporta, en certa manera, una reflexió de l’existència. Per alguns, la mort és concebuda com una mena de viatge on és necessari entrar nu cap al coneixement d’una nova realitat. Cada viatge que fem des d’ara i aquí, pot anticipar una porció de l’últim viatge que vindrà i que tothom haurà de fer irremeiablement. És una part del procés, sens dubte, però no tot, perquè no es limiten a interrogar les persones en la manera de concebre la vida i la mort, sinó que també observen com la mort d’un membre del grup dona origen a comportaments especials. En cada grup humà, hi ha prescripcions explícites i normes implícites respecte a allò que és necessari fer en tals circumstàncies. El ventall és ampli, va des d’una cultura on les regles són mínimes i les representacions que incorporen són poques fins a cultures on els rituals fúnebres són associats a descripcions detallades i precises sobre que és la mort. La característica principal del ritual fúnebre és l’organització després del decés, que passa pel tanatori i que culmina amb la sepultura. Ara bé, sempre pul·lulen els dels serveis funeraris amb els seus catàlegs i ofertes, una feina que toca de molt a prop amb el dolor dels familiars i on realment es demana tacte i delicadesa. El record pròpiament dels que ja no hi són, se celebra el 2 de novembre, Dia dels Difunts, però tradicionalment sempre s’ha celebrat en el dia de Tots Sants, que commemora que la vida humana, qualsevulla, és un bé preuat. La visita als cementiris en aquests dies s’incrementa i tombes i mausoleus s’arrangen amb flors que embelleixen l’espai, es canvien les fotografies que el sol ha malgastat per altres de noves. D’alguna manera fa que tot sigui més suportable. En temps de la meva joventut, quan vivia a Arenys de Mar i que va coincidir amb la mort de Salvador Espriu l’any 1985, recordo el cementiri de Sinera —el qual li va dedicar tot un poemari—, on vaig passejar tantes vegades, situat damunt d’un petit turó amb el Mediterrani al fons i sempre acompanyat per les escultures de Josep Llimona, com un lloc embruixat de silenci i de pau, a pesar de la pena i el dolor que amaga aquest paratge. La tomba d’Espriu és molt simple, tant que no és fàcil trobar-la. Això també passa en el cementiri de Deià, molt més petit que el de Sinera i amb la tomba de Robert Graves, gairebé desapercebuda per la majoria. Acabo doncs amb una poesia del poemari d’Espriu: «Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre».
