Uns quants amics mallorquins, estudiants de Dret a la Universitat de Barcelona, guiats per un rar company de facultat, el qual no en tenia prou amb les lleis, ens colàvem moltes tardes en la classe de Literatura del Segle d’Or que impartia el catedràtic José Manuel Blecua. Un dia ens aglapí, li confessàrem la veritat i, després d’una renyada formulària, ens permeté continuar gaudint de la seva saviesa. No sé ben bé perquè, entre tantes lliçons apreses, me’n quedà una que res tenia a veure amb Francisco de Quevedo. Ens informà que no hi havia hagut en tota la història cap poble, cap cultura, cap raça, cap tribu, per antiga que fos, que no hagués après a destil·lar l’alcohol.
Convé dir que la proximitat del Bar Boadas a la Universitat no era una dada geogràfica casual. A la sortida de classe, l’esquifit local de copes de planta triangular del carrer dels Tallers es convertia en punt de reunió per gustejar un daiquiri, un rossi o un dry. El fet d’haver-me assabentat que no fèiem res distint de tots els altres pobladors del món em proporcionà una coartada moral que m’atorgà llicència per recrear-me en la ingesta d’aquelles precioses i exquisides begudes sense cap sentit de culpa.
L’altre dia de pagès, ecològic, fent dissabte de llibres, em vaig topar amb un de petit, format Mao, que duu per títol El cocktail y sus derivados a càrrec de Juan Bta. Arquer, dedicat a mon pare el febrer de 1956. Una joia. Defineix el seu treball com art i no com ofici. Destaca els cinc puntals del Bar Americà: Martini, Manhattan, Old Fashioned, Daiquiri i Side-Car. Distingeix entre còctel i derivats com ara els Coblers, Fizzes, Highballs, Slings, Rickeys o Pousse-Cafés. Aconsella als barmans a perfeccionar l’acompliment dels còctels clàssics i no fer invents que duren dos dies. I posa nom al Martini preferit de James Bond, batut en coctelera i no remogut en vas mesclador: Bradford. Naturalment, he regalat aquest tresor cultural a en Pere Sampol, barman il·lustre nascut a un poble de Mallorca que, com ell, és una passada.
