Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | Porcs!

Durant la passejada pel camí que duu al Castell d’Alaró veig, entre pins i oliveres, un cotxe tombat de color blau metàl·lic. Una observació més detallada i la informació del batle, Llorenç Perelló, em descobreixen que fa anys que és allà. Un voluminós residu en una zona Anei, la màxima protecció autonòmica. En un paratge excepcional. En una zona que és Patrimoni Mundial de la Humanitat per la combinació racional de paisatge i ús humà. El regidor inspecciona el lloc i també troba un aparell dels emprats per matar mosquits. Qui els ha deixat allà?

Vaig amb cotxe per la carretera que va de Santa Maria a Algaida. A les voreres hi ha més varietat de llaunes de refresc i ampolles d’aigua que en els prestatges dels supermercats de la Gran Bretanya post Brexit, per la gràcia de Boris Johnson. Els envasos de taronjades, llimonades, cerveses, tòniques, aigües o coles han assaciat la set de conductors, ciclistes i caminants i, lluny de reciclar-se han acabat contaminant els pocs paisatges rurals que encara queden a l’illa.

L’estació de tren de Consell acull una reduïda botellada setmanal. L’endemà i durant molts de dies queden per allà llaunes i bosses de plàstic com a prova d’incivisme mediambiental. A mesura que creix el nombre de participants en una botellada, augmenta exponencialment la porqueria que es produeix i s’abandona al lloc de concentració. Sempre m’he demanat com és possible que hagin pogut transportar els beuratges sense patir cap lesió muscular i no tenen forces per endur-se’n els envasos alleugerits de líquids.

Si la revolució juvenil passa per les festes alcohòliques i la brutícia, és oportú recordar a aquesta generació les paraules de G. K. Chesterton: «Quan un fill de revolucionaris es rebel·la, es rebel·la contra la rebel·lió». Per tant, és molt probable que la següent generació consideri que els seus pares eren uns porcs.

Platges amb llosques, pintades que no respecten ni el patrimoni històric o aquells que senten un plaer orgàsmic –trist orgasme– vandalitzant el mobiliari urbà i obligant a canviar any rere any papereres, bancs i senyals de trànsit. Molts, com els porcs, se senten còmodes vivint entre la brutor.

La relació d’accions tant nocives com absurdes podria ser llarga, però és arribada l’hora de treure algunes conclusions:

Primera: si els pares no eduquen, de res serveix el que s’ensenya a l’escola. Per tant, els professors que posen esment en explicar com es reciclen papers, vidres i llaunes veuen frustrats els seus lloables esforços.

Segona: no hi ha autoritat. Es tracta de l’autoritat que s’exerceix sense altra força que el poder de convicció i l’exemple moral. Encara que, per si és necessari, es tenen a mà mesures repressives en forma de sancions econòmiques.

Tercera: es desconeix què és la urbanitat. Als anys de mig pensionista a La Salle de Palma, el germà Tarsici ens llegia fragments del Manual de urbanidad. No diré que fes miracles, però avui fins i tot la paraula urbanitat està en perill d’extinció.

Ja ho proclamà Pèricles en un discurs recollit per l’historiador Tucídides. Les normes que més es compleixen són aquelles que suposen pels que les vulneren «una vergonya reconeguda per tothom». El problema és que els pocavergonyes es reprodueixen més que els bolets a la tardor.

Post scriptum: No puc negar que he experimentat un cert sentiment de venjança en llegir als diaris de la província de Madrid el titular –per altra part erroni– que tantes vegades he vist –i escrit– a la premsa mallorquina: «El Gobierno discrimina a Madrid en los Presupuestos».

Compartir el artículo

stats