«Suposa igual beneitura plorar perquè d’aquí cent anys ja no viurem com no plorar pel fet de que no hi érem fa un segle». Michel Eyquem de Montaigne. (Saint Michel de Montaigne, 1533- 1592 ) Filòsof, moralista i escriptor francès del Renaixement.
Llegir el Diario de Mallorca sol ser una experiència força instructiva si hom vol saber de manera fidedigna el pols econòmic illenc . Com a mínim, poc dogmàtica. Sense catastrofismes, és l’únic diari que ha estat avisant des de fa mesos del delicadíssim estat en que es troba la nostra economia. Ço que vol dir el mateix, la nostra societat.
No obstant, és ben curiós observar com aquesta realitat és vista de manera ben diferent segons quin protagonisme es tingui. Com a paradigma, l’exemplar de dilluns dia 4/X/2021. I és que en poques planes es podia llegir des de la constatació d’una gran temporada al Luxe i Gran Luxe illenc a la trista objectivació (mitjançant dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística, no pas subjectives) de que la destrucció d’empreses mitjançant concurs d’acreedors s’ha accelerat fins a registres molt superiors als de l’any 2020. Com també que la inflació balear és de les més altes de tot l’Estat: ara mateix. l’Índex de Preus al Consum ja s’enfila al 3,4%. Tant és així que no és descartable que els illencs acabem l’any superant el temut 4,0%. Al llindar de la recessió: tots els teòrics de l’Economia Aplicada indiquen que si es contabilitzen tres trimestres consecutius de decreixement absolut i augment dels IPC’s , toca parlar de recessió.
No obstant sorprenen unes optimistes declaracions del vicepresident de l’executiu balear, Iago Negueruela: «El 2022, les Illes hauran recuperat tot el seu PIB». Déu l’escolti: amb una part rellevant del teixit productiu als jutjats, serà difícil que les seves paraules tornin certes. Les plantes hoteleres presentaran un millor aspecte, sens dubte. Però que a l’intel·ligent gallec no li passi el mateix que a la majoria de consellers de turisme balears: acabaren confonent ocupació amb recuperació. No és del tot encertat: el que importa és quin impacte té sobre la ciutadania els bons aspectes dels hotels. Quina és la seva interacció. Si les unitats de negoci s’han pogut vendre bé o no. Si els costos operatius externs - impostos, energia, inflació - són assumibles... Però tal i com venen les estadístiques de consum, no creiem que les paraules del conseller es facin realitat. Per més que es vulgui. Certament, no han estat poques les temporades que els empresaris balears han obert els seus negocis amb una inflació desfermada. De fet, molt més alta: qui tingui una edat, recordarà dos dígits en l’IPC nacional. Eren altres temps...i amb un protagonista: la pesseta. La devaluació de la qual servia per a ajudar en la lluita contra la crisi de torn. Com a mínim, aquesta era la teoria.
Pel que sembla, el futur ens depara complicacions afegides. En absència de divisa pròpia, es poden tenir els fons «Next Gen» per intentar parar el cop a una més que segura crisi inflacionària. Faria bé el Govern autonòmic en facilitar el seu accés a l’empresa privada. Com a mínim, en major quantia i fons públics per peticionari. Dic això car la impressió que es té ara és que els diners europeus seran utilitzats bàsicament per a projectes governamentals. De la mateixa manera que el Consell de Govern s’hauria de plantejar molt seriosament el canvi d’usos a vivenda mixta - una part lliure, l’altra protegida - en establiments hotelers ja caducs i fora de les tendències del clients actuals. El que no té massa sentit és voler la reducció de la planta hotelera, queixar-se de la manca de sól disponible per a nova vivenda i no fer un «mix» d’ambdós factors.
Ara bé, si s’ha pres la decisió de dedicar els fons provinents de Brussel·les a les administracions públiques, ja són figues d’un altre paner. Però aleshores, tampoc haurien de sorprendre segons quines decisions per part de l’empresa privada.
